El temps del cos és una fletxa que no torna mai enrere» escriu Joan Duran i Ferrer al seu llibre Menjaràs pols, Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom de l’any passat. Ho fa a Nínive, un dels catorze relats del volum, protagonitzats majoritàriament per personatges femenins que d’alguna manera se senten nàufrags, vençuts per la vida, una percepció que, com ens diu Duran, «comença quan reconeixes que mai no seràs qui havies volgut ser». Joan Duran és certament un dels autors més sòlids i consistents de la literatura catalana actual. Ho ha acreditat amb una trajectòria avalada per premis prestigiosos i per publicacions en vers i en prosa que han merescut l’atenció i l’elogi de la crítica. Ara ens proposa Menjaràs pols, un títol que, com ens diu Ivet Zwatrzko a l’epíleg, té reminiscències bíbliques. Deixem-ho ben clar: Menjaràs pols és una obra escrita amb mà precisa i exigent que demana una lectura atenta i que deixa una forta petjada als qui s’hi endinsen. Aquestes narracions de Joan Duran tenen capes de pell diverses i no admeten ni la precipitació ni la indiferència. Duran hi excel·leix en la construcció dels perfils, però també en les descripcions («El dia ha mort dins la gangrena de la nit»), en les imatges («la por és un oli espès i lent, quasi compacte») i en la gestió del ritme amb què els esdeveniments se succeeixen davant dels nostres ulls, com si fossin seqüències, escenes que dibuixen una sèrie de retrats humans. Fins i tot en el cas de Dillie el text està plantejat en termes d’acció teatral. Per les pàgines de Menjaràs pols trobem figures esquinçades, devastades en escenaris de vegades sòrdids (prostitutes, actrius de cinema pornogràfic, víctimes d’abusos sexuals, un cos abandonat a la platja després d’una mort violenta,...). «Ets de mentida», escriu Duran referint-se a la protagonista del primer conte. A Menjaràs pols Joan Duran ens ofereix una aproximació reflexiva, crítica i a cops descarnada, sense concessions, a una realitat que en ocasions s’amaga o s’ignora: «Hi ha un món que obvia la derrota, Sally. I la tapia, i fa com si no hi fos”. Menjaràs pols ens parla de ferida i de nostàlgia, de consciència dolorosa de la pèrdua, que en un dels relats es visualitza en el mar d’Aral, desertitzat, amb embarcacions que han quedat atrapades a la sorra. Un altre dels rostres que adopta el llibre és el d’un cert fatalisme que amara l’esperit d’alguns fragments narratius: «No es coneixen, potser, i per això s’apropen: dos cossos en caiguda lliure, submisos a la força de l’última gravetat que exhibeix, impúdic, l’instint de sobreviure». I tanmateix arreu alena una mirada commoguda que manté encès el compromís amb l’existència i la capacitat de sentir, com succeeix a Haniel: «Tornarem a volar junts, va dir-me». Duran tanca el seu text amb uns versos de Màrius Sampere, una de les veus més profundes i trasbalsadores de la poesia catalana: «Sí, ja sé/ que viure és provar-ho infinites vegades».
