Els pirates amb un mocador al cap, amb un ull tapat, amb un lloro al seu braç, amb un pal amb una bandera on al mig hi ha una gran calavera han passat a la història. Ara s’han convertit en pirates amb un munt d’ordinadors al seu voltant -el lloro l’han deixat estar-, possiblement amb uns auriculars d’aquells sense fils que substitueix el pegat que abans li tapava l’ull, i amorrats tota l’estona davant les pantalles. Són els pirates digitals o informàtics. Tothom està exposat a que l’ataquin.

Si no mireu què li ha passat al Grup Llobet de Manresa. Un ciberatac els ha bloquejat. Els pirates, com abans, busquen un botí. En aquesta ocasió en forma de rescat que l’empresa manresana s’ha negat a pagar. Vés a saber si altres empreses han acabat accedint a les exigències dels segrestadors de dades. Ni tallafocs, ni còpies de seguretat al núvol no han pogut resistir a l’envestida, de forma que només queda una solució perquè emprenyin el menys possible: tenir còpies en paper. El sistema antic, ha explicat el director del grup Llobet a aquest diari. Paper, allò que algú creu o es pensa que és d’una altra època però que es pot tocar, veure i fins i tot guardar en un calaix. I què em dieu de l’olor que fa un diari o un llibre nou? Em ve al cap que cada cop tirem més fotos amb el mòbil. Algú se les mira sovint o les guarda d’una forma més o menys endreçada?. Amb les de paper t’hi entretenies més que no pas ara tot i que en tiraves moltes menys. Més paper, doncs, i menys pirates.

I el que deia. Ara ha sigut el grup Llobet, com abans la Generalitat, la UAB, la Damm, que va haver d’aturar la seva producció, o el que va paralitzar la major xarxa d’oleoductes dels Estats Units. La llista seria molt llarga. Demà podria ser qualsevol. També nosaltres si és que aquests pispes veuen que en poden treure algun profit.

Per cert, qui en traurà profit de la crisi entre Ucraïna, amb Occident al seu darrera donant-li suport, i Rússia?. Vés a saber. El que és cert és que tots, i sobretot Europa, et pot sortir molt escaldada si ningú, uns i altres, no hi posen seny i deixen la rauxa per coses més divertides que no pas amenaces militars i jugar a soldats.

Dilluns al vespre mirava una tertúlia a la televisió i, com no podia ser d’una altra manera, va sortir el tema. Em va sorprendre agradablement que una tertuliana digués, ras i curt, que no tenia prou coneixements per parlar del tema. La resta sí que ho va fer. I d’Ucraïna van passar, després, a les macrogranges. Quina sort saber de tot.