Algunes vegades costa mantenir-se en silenci. Molt. No em refereixo al silenci introspectiu o a saber estar en silenci (sol o acompanyat), sinó a mantenir el silenci enmig d’una conversa difícil. Sovint, i especialment en converses un xic tenses, necessitaríem parar i pensar per poder meditar bé les paraules que diem i, així, intentar influir positivament en els nostres interlocutors. Per contra, la majoria de persones tendim a ocupar l’espai amb paraules, moltes vegades seleccionades amb urgència i amb el to dels colors de les emocions que hi ha en joc. I d’aquesta manera no fem més que reduir-nos, nosaltres mateixos, el potencial comunicatiu de què disposàvem a l’inici.
En relació a això, fa pocs dies llegia un escrit de l’expert en pragmàtica de la comunicació, Enric Lladó, sobre el silenci, i el seu poder per persuadir i influir als altres (si no l’heu llegit, té llibres sensacionals sobre comunicació que recomano molt). El cas és que feia un paral·lelisme molt visual amb una lluita. I deia, de forma resumida, que en el moment d’iniciar-se una baralla, abans que ningú no hagi llançat cap atac, les possibilitats de moviment són infinites; però quan un dels oponents llança el primer cop, les possibilitats de moviment es restringeixen ràpidament, ja que cada moviment condiciona el següent. Algunes arts marcials aprofiten aquest caràcter convergent de la lluita i esperen, o fins i tot provoquen, que sigui l’oponent qui faci el primer moviment, de manera que sigui l’altre el que perdi la posició centrada de la guàrdia i les opcions li comencin a quedar compromeses. Per contra, mantenir-se en espera per rebre l’atac, diu Lladó, permet concentrar-se en mantenir el centre, i les opcions de moviments es mantenen intactes. Aquesta postura de guàrdia pot diferir entre diferents arts marcials, però en tots els casos el que busca és mantenir-se equilibrat i no perdre mai el centre, ja que des del centre, qualsevol moviment és possible.
Altres exemples poden trobar-se en els escacs, on el domini del centre del tauler és clau, perquè és des d’on hi ha major possibilitats de moviments. Un cavall al centre pot anar a vuit llocs diferents, mentre que si està en un lateral només pot anar a quatre i si es troba arraconat a la cantonada, només pot anar a dos llocs diferents.
I què hi tenen a veure la lluita, els escacs i la centralitat, amb les converses difícils o en influir en els altres?
Doncs aquí està la gràcia del paral·lelisme que se’n pot fer, i que Lladó descriu magistralment al seu llibre Presència i poder: en una conversa, quan volem influir algú, el silenci és la posició d’equilibri, la posició del centre. En una conversa, el silenci és l’estat que potencialment té més possibilitats de moviments. En una discussió o en una negociació, mantenir-se callat és el moviment que equidista entre tots els missatges potencials que s’hi poden emetre.
Qui es manté callat, encara no s’ha compromès, i per això manté totes les opcions disponibles.
