És evident que la monarquia espanyola no viu el seu millor moment. Els molt diversos embolics de l’exrei Joan Carles i la seva fugida a Abu Dhabi l’agost del 2020, l’inacceptable discurs del seu successor Felip VI el dia 3 d’octubre del 2017 i la seva manca habitual d’empatia han impulsat la baixada en picat de la valoració de la institució monàrquica, especialment a l’àrea catalana. Sense haver volgut alliberar-se del seu origen franquista, el principal suport polític de la monarquia segueix sent la dreta i l’extrema dreta (ben poc diferents l’una de l’altra) i l’establishment econòmic, funcionarial, judicial, etc. de l’Estat. O sigui els que treuen profit directe de la seva existència i de la manca d’evolució cap a una situació més democràtica. Però fins i tot així sorprèn la manca d’habilitat i de coneixement de la història que demostren els monarques o els seus assessors. L’exrei Joan Carles deia allò de: «Nunca fué la nuestra, lengua de imposición, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano...». I ara hem sabut que Felip VI, lloant la conquesta espanyola de Puerto Rico, ha assegurat que «el modelo de presencia de España en América» era tan bo que «los nuevos territorios se incorporaban en igualdad con los demás reinos».

Tot van ser, doncs, flors i violes. Excepte, és clar, la conquesta a sang i foc, el règim d’esclavitud que es va instaurar per fer treballar els indígenes en allò que volien els conqueridors, el saqueig de totes les seves riqueses, etc. No ho sabia, tot això, Felip VI ? No ha estudiat mai història? No estava al cas dels mètodes sanguinaris de Juan Ponce de León, el conqueridor i primer governador espanyol de Puerto Rico? Ni va mirar ni tan sols la Wikipedia per assabentar-se’n? Si ho hagués fet, no hauria trobat estrany que, significativament, una organització porto-riquenya destrossés una estàtua de Ponce de León, justament unes hores abans que hi arribés Felip VI. Però no sembla que els reis d’Espanya, ni el pare ni el fill, ni el seu entorn, ni ara ni des de fa temps, s’hagin preocupat gaire pels detalls de la colonització espanyola de l’Amèrica central i del sud. Tots els aspectes negatius que se’n destaquen s’atribueixen sempre als impulsors de l’anomenada «llegenda negra», definida com les acusacions basades en fets exagerats, mal interpretats o falsos, que s’imputen a Espanya des dels mitjans de comunicació estrangers. Ja se sap: els discrepants i els forasters sempre són els dolents. Però en el cas americà hi ha una dificultat: van ser els mateixos descendents dels espanyols colonitzadors, que coneixien prou bé els mètodes de la metròpoli, els que se’n van voler independitzar, la majoria entre 1811 i 1825. Només Puerto Rico, Cuba i les illes Filipines van seguir sent colònies espanyoles fins al 1898. Després encara van anar desapareixent les restes de les colònies hispàniques, com el Sàhara espanyol, Ifni i una part del Marroc. I l’antic i enorme imperi colonial, on es deia que no es ponia el sol, va quedar finalment reduït a les ciutats de Ceuta i Melilla.

Al marge, evidentment, del que podríem anomenar «colònies interiors» a la mateixa península Ibèrica. O sigui, allò que un mapa del 1854 denominava «la España asimilada o foral» (bàsicament els Països Catalans i el País Basc i Navarra). Dues àrees que gairebé 170 anys després encara segueixen sense ser realment assimilades i mantenen moviments independentistes ben actius.