El 2022 és l’Any Europeu de la Joventut, però els més de dos-cents mil ni-nis catalans (aquells joves que ni treballen ni estudien) difícilment notaran cap diferència, més enllà dels discursos benintencionats.
Sembla que tot s’hagi posat en contra dels joves: si ja estaven habituats a tenir índexs d’atur immorals i a assumir feines mal pagades i precàries (la taxa de temporalitat entre ells no ha deixat de créixer els darrers anys i ja supera el 50%, contra el 15% dels més grans de 30 anys), amb la pandèmia la seva sort laboral encara ha empitjorat més. L’atur juvenil real frega el 30%, una xifra que duplica la mitjana europea, i que és molt superior a la de qualsevol altra franja d’edat. I tot i que aquells que disposen de més formació pateixen menys l’atur, els títols no són cap assegurança contra la desocupació. L’altra cara de la moneda és la sobrequalificació de molts joves en relació amb les feines que aconsegueixen –una altra notable font de frustració.
Així les coses, el fet és que, a les nostres comarques, més de 10.000 joves es queden cada dia a casa involuntàriament, i molts d’ells ja ni tan sols busquen un improbable lloc de treball. A partir d’aquí, els problemes en el futur estan garantits. Sense experiència i/o sense formació, l’accés a una feina es fa cada cop més difícil, i sense feina, emancipar-se és impossible, realitzar-se personalment esdevé una quimera, i sentir-se part de la comunitat resulta complicat. Alhora, no podem esperar que aquest jovent ociós contribueixi a les despeses comunes, ni que assegurin les pensions del demà. És, per tant, un drama humà, tant personal com col·lectiu. I sembla que ens hi hem acostumat acríticament, vist que aquesta realitat fa anys que l’arrosseguem.
Alguna cosa hi haurem de fer, perquè la situació és insostenible. I aquest cop no valdran els pedaços: caldrà anar a l’arrel del problema, el model de societat i d’economia. El capitalisme pot ser el menys dolent dels sistemes econòmics coneguts i certament li devem el benestar actual, però és com els raigs X: en les dosis justes, guareixen, però quan se n’abusa, fan més mal que bé. Un sistema econòmic que renuncia a la creativitat i a l’esforç de les noves generacions i que en condemna una bona part a vegetar, deixa de tenir sentit. Haurem d’inventar alguna cosa millor, doncs. Sobretot perquè, covids al marge, el mercat de treball s’està transformant ràpidament i de resultes de la revolució de les dades, de la intel·ligència artificial i de la robòtica, pot acabar necessitant cada cop menys mà d’obra –i no només de la poc qualificada. Plourà sobre mullat.
En tot cas, és clar que, al costat dels ni-nis i dels joves aturats, hi ha també una altra joventut, ben formada, activa i que tira endavant. Generalitzar és sempre simplificador, però quan es tracta del jovent, molt més, perquè entre els joves hi ha una gran diversitat de situacions i perfils. Ara bé, que alguns joves se’n surtin bé no és cap consol: no tenim dret a deixar ningú enrere.
