Començo per dir que mai no he estat a Dublín, però Manresa sempre me l’ha recordada. Si més no, des que a final dels 80 vaig llegir Dublinesos, de James Joyce, en una traducció magnífica de Joaquim Mallafré, que ja n’havia traduït, uns anys abans, el colossal Ulisses. Segurament es tracta d’una il·lusió o distorsió òptica i mental, perquè objectivament les dues ciutats es deuen assemblar tant com un ou a una castanya. A Dublín els hiverns són suaus i hi plou força més que aquí, a part de riu tenen mar i actualment Dublín és la capital d’un Estat i Manresa no passa de ser la capitaleta d’una comarca de terra endins. Tanmateix, totes dues ciutats comparteixen, en el meu antic imaginari, un centre històric en decadència i empobrit; uns carrers ombrívols i brutejants; una silueta de campanars i altes xemeneies; un riu fosc travessant la grisa ciutat; una sensació de viure «exclosos del festí de la vida», sigui pel pes dels costums, la religió (jo, com els Dillon, també anava a missa de vuit als jesuïtes) i la xafarderia: «Dublín és una ciutat tan petita en què tothom sap la vida dels altres», es diu en un relat de Dublinesos. A Ulisses, una velleta es mostra avergonyida per no parlar prou gaèlic i reconeix que s’hauria de parlar més, enfront de l’anglès, i al conte El nuvolet, el narrador sentencia: «Si vols triomfar has d’anar-te’n: no pots fer res a Dublín.» I això és el que molts dublinesos i manresans han fet al llarg del temps. Alguns d’ells, com Joyce i Miralles, n’han marxat, però sempre hi han tornat, almenys literàriament. Per tot això no és d’estranyar que fos un manresà qui traduís Ulisses al català per primera vegada, tal com publicava Regió7 dissabte passat, en un ampli i excel·lent reportatge sobre Joan Francesc Vidal Jové, ni que Manresa fos de les primeres ciutats catalanes a fer-se ressò de l’obra de l’irlandès.
