Ruanda, 27 anys de dictadura ferotge» encapçala l’article principal del butlletí número 11 de l’associació Inshuti. Es va poder recollir en l’acte celebrat aquesta setmana per recordar els 25 anys de l’assassinat de Flors Sirera i, alhora, per celebrar el primer quart de segle d’Inshuti, entitat nascuda de la mobilització d’un grup de persones de Manresa i del Bages per demanar que s’aturés la violència que assolava la població dels Grans Llacs d’Àfrica. Els primers actes els van fer l’1 de desembre del 1996. A l’article en qüestió, hi expliquen amb pèls i senyals les maniobres del Front Patriòtic Ruandès per mantenir-se en el poder. Matar o empresonar les veus dissidents i manipular les eleccions i tornar a matar, a empresonar i a manipular. Mentrestant, occident calla, deixa fer. Entre les veus que treballen per aconseguir que aquests 27 anys de dictadura i de mentides no es perpetuïn sine die hi ha la d’Inshuti. Inshuti en ruandès vol dir «amic», i és justament amb un tracte d’amic que al llarg de tots aquests anys han teixit relacions amb referents africans que han aportat el seu testimoni. Un d’ells és el de Victoire Ingabire, retinguda a Ruanda, on va tornar el 2010 i on ja abans va ser empresonada per la seva lluita pels drets humans. El seu fill, Remy, que és missioner, va participar en l’acte que va tenir lloc a la Casa Flors Sirera per donar veu a les segones generacions a l’exili. Quan tenia dos anys, ell i la seva família es van instal·lar als Països Baixos, després d’estar en un camp de refugiats de la República Democràtica del Congo. Al nou país va tenir una infància «fàcil» i fins i tot va oblidar la llengua materna. Els seus pares, però, tenien un «forat. Cada refugiat o exiliat té aquest forat». Passats els anys, amb la mare sense poder sortir de Ruanda com a mesura per silenciar-la i, en el seu cas, havent viscut als Estats Units i a Nova Zelanda i havent estat pare, el Remy ha anat prenent consciència que no podia fugir dels seus orígens. L’estiu vinent vol tornar al seu país. Hi anirà per poder abraçar la seva mare però també per responsabilitat. I amb un somni al cap que va explicar a Manresa: que les segones generacions d’africans que han crescut a Europa tornin a l’Àfrica i hi treballin juntes per solucionar els problemes d’allà des d’allà. «Si els joves, que són els que poden canviar el país, marxen d’Àfrica, quin és el futur que espera a Àfrica?». Aquesta és la pregunta que va deixar a l’aire després de compartir el seu somni, que de ben segur és el de la seva mare, el d’Inshuti i el de la gran majoria de persones que el van anar a escoltar. Un somni carregat d’esperança. Tant de bo.