He de confessar que feia temps que no em trobava en una situació com l’actual, sembla que circuli per l’autopista en direcció contrària perquè vaig al revés de tothom. Tinc entès, i no he sabut trobar cap documentació que ho desmenteixi, que el Comitè Olímpic Internacional dona l’organització dels Jocs a una ciutat. Ni a un país, ni a una regió, a una ciutat concreta, i resulta que aquí estem debatent sobre si Jocs Olímpics sí, o Jocs Olímpics no, i la ciutat que els ha d’organitzar s’ho mira. Pel mig, guerres de protagonisme entre Aragonès i Lambán, que haurien de ser actors secundaris en el projecte. Per reblar el clau, la Generalitat organitza una consulta «vinculant» en unes comarques que se suposa que podrien ser subseus, però la ciutat que els ha d’organitzar no té ni el més mínim esbós de com ho pensa fer. Se’ns estan rifant a tots, i ningú diu res? Què és això, una altra independència exprés?
La candidatura Barcelona-Pirineus la va llaçar l’alcalde Jordi Hereu. Com li va passar sovint, tothom va riure-se’n, així i tot, allò va deixar un pòsit i ara ningú s’atreveix a dir que no. L’actual alcaldessa, diguem-ho clar, és de les poques persones contràries, des del primer moment, al model olímpic «Barcelona». Contradicció curiosa, la màxima autoritat de la ciutat renega d’un dels seus èxits més importants i evidentment no té gens d’interès a fer-ne uns altres. No ho pot dir perquè si no tindria molts problemes, per començar amb el seu soci de govern, el PSC, que és l’únic que assumeix el repte de liderar una aventura com aquesta, sense amagar-se sota les faldilles del «poble sobirà». És imaginable que Pasqual Maragall fes una consulta per saber si Barcelona s’havia de presentar per fer els Jocs? Evidentment, no. Per aconseguir uns jocs, no per fer-los, que també, cal un lideratge molt fort, un lideratge incontestable que faci que fins i tot els teus adversaris acabin fent campanya a favor, encara que sigui a contracor, com li va tocar fer a Jordi Pujol. Si no és així, no cal posar-s’hi. I aquí és on tenim la qüestió, falta el lideratge per obtenir-ho.
Digueu-me mal pensat, però per mi aquí hi ha qui està cremant la idea. Els que realment hi creiem, no podem caure en el parany. De Jocs n’hi ha cada quatre anys, però així no es pot iniciar una candidatura. Algú es creu que el COI pot donar uns Jocs en què la persona que ha de dur la bandera olímpica en renegui, quina broma és aquesta!
Els convençuts de l’olimpisme farien bé de parar aquest despropòsit que només porta al fracàs. Cal convertir el procés electoral de les properes municipals en l’autèntica consulta sobre els Jocs. Si ho fan així, no només tindran l’alcaldia, obtindran el lideratge que la ciutat necessita, i després estarem en condicions de tenir els Jocs. N’estic convençut perquè és el que la majoria de ciutadans de Barcelona volen.
No podem permetre un altre engany, els barcelonins, els catalans i els espanyols no ens ho mereixem.
