Arreu se’ns recomana l’envelliment actiu. Aquest concepte va ser introduït per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a la dècada dels noranta. La Comissió Europea també el promocionà, dedicant l’any 2012 a l’envelliment actiu i la solidaritat intergeneracional i, des de l’any 2015, malgrat que va canviar-ne el qualificatiu d’actiu pel de saludable, l’OMS va continuar fomentant aquesta idea.

Tant se val com es digui, l’envelliment actiu i saludable inclou optimitzar les oportunitats de salut física, mental i social, que ens permetin participar activament en la societat sense patir discriminació i gaudint d’una vida bona i independent.

Està clar que és molt bo fer exercici físic (caminades, gimnàstica, ioga, taitxí...), activitat mental (llegir/escriure, aprendre, veure cinema, teatre...) i relacionar-se socialment (anar als casals, cantar en corals, fer tertúlies...).

Fer algunes d’aquestes activitats permet tenir una vida personal satisfactòria, però, per sentir que la vida té un sentit més enllà de l’individual, n’hi ha d’altres, com el voluntariat, l’associacionisme (veïnal, cultural, esportiu...) i el compromís social i el polític, que són formes de participar activament en la societat i que contribueixen a l’autorealització personal.

Aquest estil de vida activa i saludable és molt beneficiosa a la vellesa, tanmateix cal preguntar-se per quin motiu hi ha tanta insistència a recomanar-la únicament al col·lectiu de gent gran, quan hi ha infants sedentaris amb sobrepès, joves que sols fan esport des del sofà, persones en edat laboral que no fan exercici físic ni tenen gaire vida social i coneixent, a més, que la participació activa en els afers públics és ínfima a tota la societat.

La resposta és l’edatisme. Es recomana l’envelliment actiu i saludable bàsicament a la gent gran perquè es parteix dels estereotips que associen falsament la vellesa amb la manca d’activitat física, social i participativa, malgrat que aquest col·lectiu és molt divers i, fins i tot, és més participatiu i reivindicatiu que la resta de generacions.

La recomanació de seguir una vida activa i saludable, doncs, no hauria de ser edatista, sinó que s’hauria d’adreçar a totes les persones, amb independència de l’edat.

Sembla que ens recomanin fer un canvi radical a la vellesa per emprendre una nova vida activa i saludable. I els canvis dràstics són molt difícils a totes les edats perquè, malgrat les bones intencions, és molt complicat modificar els hàbits de conducta. Els rols de gènere, per exemple, continuen persistint i les dones continuen suportant majoritàriament els treballs de cures, malgrat que la disposició de més temps per part de la parella, per estar en situació d’atur durant la vida laboral o per jubilació, permetria igualar la dedicació.

La gent gran, com la de totes les edats, hem de tenir un estil de vida més actiu i saludable, però sense obsessionar-nos amb canvis miraculosos, i sentint-nos orgullosos d’envellir i conscients que formem part d’un col·lectiu discriminat per l’edatisme, al qual hem de combatre activament en bé de la nostra salut física i mental.