El curs passat la biblioteca del Casino de Manresa va impulsar el Club de Lletres i Música del qual tinc la immensa sort de ser-ne la conductora. Literatura i música alhora! La casa del silenci de Blanca Busquets, Joseph Roth i La Marxa Radetzky i Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, han estat alguns dels títols que ens han permès gaudir del silenci de la lectura per apropar-nos a la música. Perquè el silenci també és música. Oasis de quietud que ens alimenten l’ànima, ens reposen del trànsit diari i ens ajuden a conèixer-nos a nosaltres mateixos i el món que ens envolta. Deia Joan Margarit que la llibertat és una llibreria, i penso que no arrufaria el nas si diguéssim que la llibertat també és una biblioteca. Prestatges i prestatges plens de contes, novel·les, assajos, bibliografies, poesia, dvd, cd, pel·lícules...Tenim a mà i gratuïtament tot un ventall de recursos que ens esperen per passar bones estones mentre aprenem. Què més volem?

I per si no n’hi hagués prou, encara hi podem sumar la iniciativa del Liceubib. El Gran Teatre del Liceu, en complicitat amb les biblioteques que ho desitgin, posa a disposició una llista de llibres relacionats amb els títols de la temporada i una conferència de l’obra triada, a càrrec del musicòleg Pol Avinyó, que ens ajuda a situar-nos i a gaudir encara més de la màgia de l’òpera. Així va ser que els membres del Club de Lletres i Música ens vam engrescar a participar-hi llegint Verdi de Peter Southwell-Sander i anant tots junts, per acabar-ho d’arrodonir, un dissabte a la tarda, amb un autobús gratuït que ens va proporcionar la Diputació de Barcelona, a veure el seu magnífic i impressionant Rigoletto. Va ser una tarda inoblidable!

I recordant-la pensava en tots els qui la van fer possible. Va ser una suma d’esforços d’institucions i equipaments amb persones al darrere compromeses amb els valors de la cultura. Que creuen que val la pena invertir diners i feina per facilitar-ne l’accés a tothom perquè l’art no és un luxe. S’imaginen viure sense música? Sense teatre? Sense pintura? Sense cinema? Diu Nuccio Ordine en el seu imprescindible La utilitat de l’inútil: « Si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria, que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat». Pensem-hi!