El found footage, o metratge trobat, és un subgènere del cine de terror en el qual algú ensopega amb imatges perdudes, sovint documentals i preses per algun aficionat, que li van revelant una història desconeguda i horrible. No és un gènere nou; el recurs a les cartes o llibres trobats és tan antic com la història de la literatura i, en el cine, Holocausto caníbal ja va utilitzar aquesta convenció dues dècades abans que El projecte de la bruixa de Blair i la popularització de les càmeres de vídeo domèstic en desencadenessin una febre. L’últim exemple és Archivo 81 (Netflix), que no els esbudellaré, però del qual els diré que, si els agrada passar por, gaudiran, a compte del treball d’un arxiver encarregat de restaurar una sèrie de cintes de vídeo cremades en un incendi.

Però de vegades el terror no resideix en el que veiem, sinó en la forma que delimita el que es manté invisible. Igual que en les famoses siluetes de les víctimes deixades per la bomba d’Hiroshima, els arxius es perden per falta de manteniment, o perquè algú decideix intencionadament destruir-los, un fenomen que l’ONU ha batejat com a memoricidi, i que en l’antiguitat era aquell damnatio memoriae que esborrava faraons i emperadors caiguts en desgràcia dels registres històrics.

Memoricidi és el que va passar el desembre del 1978 quan el llavors ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, va decidir cremar els arxius policials del franquisme, segons explica en les seves memòries La conquista de la transición (1960-1978) Óscar Alzaga, que va ser diputat d’UCD i opositor democratacristià al règim. Aquesta destrucció premeditada va tenir per objecte tant eliminar els rastres de la vigilància de la dictadura com els de la resistència, confiant que el temps ajudés a desdibuixar responsabilitats. La jugada no els va sortir malament del tot a aquells capitostos de la repressió, que es van reciclar de l’establishment franquista al democràtic sense problemes. No obstant, la seva silueta es dibuixa mitjançant l’admissió de culpa implícita en aquesta crema. Els arxius –en aquest cas, els no trobats– ens continuen parlant, i en el seu buit ens expliquen velles històries de terror.