Iolanda Segura, portaveu de la USTEC-STEs: «He descobert que els periodistes no em fan por»

Cada dia intervé en els mitjans de comunicació. Rodes de premsa, entrevistes, reportatges... Li fan por els periodistes?

No. Quan em van proposar fer de portaveu del sindicat era una de les coses que em feia més respecte. Em qüestionava si tindria capacitat de reacció davant de preguntes o com reaccionaria si em posaven entre l’espasa i la paret. És curiós, tot i així he descobert que els periodistes no em fan por, i que tinc una feina que m’agrada molt.

Està obligada a mantenir una relació permanent amb els periodistes, però també amb els polítics. Se’ls creu?

No me’ls crec, encara que hi pot haver excepcions. A vegades, segons amb qui parles, ja saps si aquelles paraules o promeses es compliran o no. No he estat mai política, ni abans ni ara, però he començat a saber distingir qui es creu allò que diu i forma part del seu ideari del que només ho diu per màrqueting. En l’àmbit de la relació amb els polítics encara tinc molt per aprendre.

Què vol dir ser sindicalista l’any 2022?

Tenim molts fronts oberts i és molt dur ser sindicalista. Tenim un sistema educatiu molt millorable i la pandèmia encara ho ha posat més en evidència. Hi ha molts focs per apagar. La situació és molt preocupant i ens obliga a estar al peu del canó cada dia, cada hora.

Quan escoltem reivindicacions en el sector de l’ensenyament es parla molt més de condicions laborals que de sou...

També ens agrada parlar molt de qualitat educativa, perquè volem un sistema públic de qualitat pedagògica i d’atenció de l’alumnat. Pel que fa a remuneració, encara reclamem que se’ns retornin els diners retallats fa més de deu anys

Si hi hagués un rànquing, quin és el primer dels vostres reptes?

Que ens escoltin, que tinguin en compte les nostres reivindicacions. Hi ha una paret entre nosaltres, la part social i la part política. Ens sentim menystinguts perquè no se’ns consulta, no se’ns té en compte. Falta comunicació i diàleg. Nosaltres coneixem les necessitats dels professionals i el futur del sector l’hem de construir entre tots.

Hi ha tradició sindicalista a casa seva?

No, no, cap.

En poc més d’un any ha passat gairebé de l’anonimat a ser una persona molt més pública. Què li ha comportat aquest canvi des del punt de vista personal?

Molta gent em diu que m’ha vist, que m’ha escoltat. Aquesta part de reconeixement em sobta, però és agradable. La feina m’agrada i la trobo divertida, però el fet de ser més mediàtica no em fa sentir superior a ningú. Un canvi personal ha estat que tinc menys temps, perquè he d’estar disponible a qualsevol hora, fins i tot caps de setmana i festius. Sovint he de cancel·lar trobades particulars per prioritzar la feina.

S’ha hagut de formar per ser la portaveu del sindicat amb més pes al sector?

Fa poc hem començat una formació en aquest tema. Jo tinc la sort que vinc del món del teatre i m’ajuda a comunicar. Soc molt gestual, extravertida i tinc capacitat de resposta ràpida. No em quedo en blanc. Fins i tot a vegades xerro més del compte. Sé que tinc possibilitats de millora i sé que un professional de la comunicació em pot fer veure dèficits que tinc.

Què té el seu sindicat que el converteixi en majoritari a l’ensenyament?

Crec que USTEC sempre ha estat al lloc que li corresponia, batallant per una millora de l’educació i del seu personal. Donem molts serveis relacionats amb l’assessorament i les consultes que se’ns fa. I som reivindicatius. És evident que hi ha gent que potser no es casa amb nosaltres, però n’hi ha molta que s’identifica amb la nostra línia ideològica i sindicalista. Som un sindicat amb molta visibilitat i que hem anat guanyant terreny amb molt d’esforç.

Es creu els polítics?

No me’ls crec, encara que hi pot haver excepcions. Sí que hi ha una especial sintonia amb formacions amb les quals coincidim en la nostra posició de país, de defensa de Catalunya.

En general, a escala de país, hi ha un allunyament amb els sindicats i una davallada d’afiliacions. Hi ha desencant?

És cert que a vegades se’ns diu que fem poc, però la gent no veu la feina que hi ha al darrere. Si fem bé la nostra feina, la dedicació és molt gran. Defensar els drets dels treballadors vol dir moltes hores, moltes reunions... Moltes coses no es veuen. Hi ha qui pensa que entrar en un sindicat és no fer res. Faig moltes més hores ara que quan era a l’escola, on els horaris estaven més definits, per molt que els docents ens acabem emportant feina a casa. El sindicat és molt absorbent, on atenem tant persones afiliades com les que no ho són. Crec que tothom hauria d’afiliar-se perquè és la forma d’aconseguir millores.

La covid ha posat de manifest interessos diferents en pares i mares i sindicats. Uns volien la tornada a les aules i els altres, que es tanquessin les escoles.

És difícil trobar un punt de confluència. Hi ha una cosa bàsica, que és la conciliació familiar. Sembla que l’única manera de fer-ho possible és que el nen sigui a l’escola. La societat s’ha organitzat en relació amb els horaris dels centres d’ensenyament, però quan hi ha un alumne malalt, tenim un problema. En situacions com aquesta, no hi ha facilitats per tenir cura dels fills. Les escoles no han de ser un lloc per aparcar-hi els fills. Són espais per educar i formar-los perquè, en el futur, tinguin criteri i oportunitats laborals. No anem bé quan es diu que cal tenir les escoles obertes per no aturar l’activitat laboral. Nosaltres apostem per la presencialitat, però les escoles han de ser segures, la qual cosa no ha passat. Amb la pandèmia, aquest gener el sistema ha col·lapsat. No s’ho han passat bé ni els alumnes, ni el personal. És un impacte psicològic molt important que passarà factura.

Què opina de la falta de respecte als mestres per una part de l’alumnat i dels mateixos pares?

És un problema greu. Hi ha una visió esbiaixada dels docents. Hi ha qui ens valora més per les vacances que per la feina que fem. Amb la covid encara es veu més que som a primera línia de foc, sense mesures de seguretat. Hi ha molt professorat amb molt d’estrès. L’administració hauria de valorar millor els docents i que aquest valor es traslladés al conjunt de la societat.

Què cal per ser un bon mestre?

A part d’estar ben qualificat, és important que li agradi la professió. Si t’agrada, la gaudeixes, i si no és així, la pateixes. A part d’estar amb l’alumnat, has de dialogar amb els pares, has de preparar les classes... Hi ha d’haver un component vocacional. Qui gaudeix de la feina, no li importa fer més hores del compte, no desconnectarà. I és imprescindible estimar l’alumnat.

Com combina el món sindical i el teatre, la seva gran afició?

Participo a Embarrats de Sant Joan; a la Fira de l’Aixada, amb el grup de dansa Cor de Catalunya, i a Resistents de Castellbell, que està parat. De moment m’és impossible fer més.

Alguna altra vàlvula d’oxigen?

Si puc, vaig a la muntanya a caminar, a fer alguna via ferrada. A banda, encara que costa, m’agrada trobar-me amb les amistats. Tinc un cercle de relacions molt ampli, tant a la feina com en l’àmbit personal. Quan hi ha alguna adversitat, hi trobes complicitats, acompanyament.