Com que el saber no fa mai nosa i que l’aprenentatge em continua semblant d’allò més agradable, l’altre dia em vaig interessar per quantes neurones acull el nostre cervell. I en són un munt: més de 80 bilions. S’entén, doncs, amb un esvalot tan gran que els cables de vegades es creuin de la manera més insospitada. Com explicar, si no, que es pugui establir alguna relació entre la mort d’un animal al zoo de Barcelona i l’esquela d’un home a Vigo. D’acord, doncs ho sento, però jo sí que hi veig aquesta connexió; deuen ser les meves neurones. D’una banda, tenim el Wilson, de 22 anys, una edat extraordinàriament longeva per a un suricata. De l’altra, l’Antonio, que amb 92 també ha militat en la banda alta de l’experiència. Tots dos han compartit una cosa indesitjable en l’últim tram de les seves vides: l’abandonament. Feia anys que el Wilson estava completament aïllat ja que el grup el va repudiar per vell; els suricates són una espècie matriarcal en què els mascles lluiten pel favor de les femelles i expulsen els que ja no serveixen per a això. No tots els animals es comporten igual; els elefants, per exemple, fan el contrari. Així que entre els pròxims a l’Antonio han d’habitar espècies diferents, perquè en la seva esquela apareix una frase que reivindica a fons l’adjectiu de lapidària: «Germans i familiars que no s’han preocupat en tots aquests anys, que no es molestin a venir». S’hi endevina molt emprenyament, segurament amargor, i suposo que un destil·lat de tristesa. Perquè ja sabem que la vida és com un viatge de tren amb parada en estacions i baixadors; però arribar a terme amb l’absència d’una part dels teus, dels que un dia vas considerar teus, em provoca una pena infinita. I a més temo que l’efecte suricata guanya terreny en el nostre món apressat, on el cultiu dels afectes cedeix contra una recerca obsessiva de sensacions agradables, que alimenta el rebuig de qualsevol cosa que incomodi. El Wilson no ens va poder explicar les seves emocions, però l’Antonio –o algú que l’estimava– ens ha deixat un missatge inequívoc i un crit de guerra: visca els elefants!
