Enguany amb il·lusió sincera voldria pensar que una significativa proporció de la gent dels països de parla catalana se senti entusiàsticament solidària amb la commemoració del centenari de Joan Fuster. Nascut al valencià municipi de Sueca el 23 de novembre del 1922 i on morí el 1992.
Polifacètic intel·lectual, escriptor, historiador i catedràtic. Ell fou el més destacat assagista català del segle XX i implacable activista defensor dels drets lingüístics i nacionals catalans i titular dels més alts llorers al Principat i al País Valencià, tals com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Presidència d’Acció Cultural del País Valencià i molts altres.
Per fer encara més escaient la commemoració, es dona també la circumstància que aquest mes de febrer coincideix amb el 60è aniversari de la publicació, l’any 1962, de la més famosa i transcendental de les seves múltiples obres, Nosaltres els valencians, on creà i consagrà la denominació de «Països Catalans» com a territori no sols amb llengua única i pròpia sinó també amb prospectiva nacional.
L’aparició d’aquest llibre, com calia suposar, ocasionà la més agra reacció per part dels ultres sectors de la dreta valenciana fins al punt que l’any 1978 Fuster sofrí el primer atemptat i l’11 de setembre de 1981, el segon, amb la col·locació al seu domicili de dos artefactes explosius que, tot i no ocasionant danys personals, afectaren el seu l’habitatge i molt seriosament la biblioteca.
I fou aleshores, a principis dels 80, caigut ja el franquisme, que els primers Ajuntaments democràtics berguedans, recuperàrem la Diada del Pi de les Tres Branques, amb l’indispensable pòrtic del poema de Mossèn Cinto Verdaguer i la cloenda, aleshores amb més de 8.000 veus clamant «Visca la llibertat dels Països Catalans». Un «visca» per la joiosa i volguda defensa de la llengua que ens uneix. I, a la vegada, com a puntual i entusiàstica quimera de llibertat nacional de les tres branques del Pi (Catalunya, País Valencià, Mallorca) que el continuisme espanyolista subsegüent s’ha cuidat prou d’esmorteir.
El cas és que ja Joan Fuster, a l’any 1962 a Nosaltres els Valencians ben agudament preveia i alhora lamentava que aquest seductor horitzó nacional ja s’encallava amb un topall tan epidèrmic com el de la consciència idiomàtica. Encara avui, a qualsevol ciutadà llevantí si hom li pregunta quina llengua parla, respon «la valenciana» i no pas «la “catalana» i si és a un illenc, respon que «la mallorquina» o la «menorquina».
Cal precisar que aquesta superficial dispersió idiomàtica no té cap virtualitat davant el mundial reconeixement acadèmic de la unitat lingüística catalana amb vuit segles de sòlida permanència.
Avui per avui, com agudament diu Fuster, a valencians i balears els condiciona la incòmoda «mentalitat sucursalista» o dependència històrica, talment un «complex d’inferioritat» davant Madrid o Barcelona, tant se val. Tocant de peus a terra i vistos els resultats electorals i les enquestes recents, cap d’aquests dos vells regnes catalanoparlants mostra per ara majoritaris desitjos d’autodeterminació nacional pròpia.
Berga no pot enguany restar al marge de la commemoració del centenari del naixement del gran Joan Fuster, que consagrà el terme Països Catalans. I no endebades, perquè, a banda de ser dels pocs municipis amb una nova i bella plaça dedicada als Països Catalans, al seu bell mig hi senyoreja un germà i majestàtic Pi de les Tres Branques.
L’acte del centenari, ja en curs d’organització, comptarà amb la participació de personalitats dels diversos indrets geogràfics de parla catalana i tindrà com a fil conductor el passat, present i futur de la nostra llengua sense mai menystenir la valuosa aportació del nostre il·lustre assagista homenatjat.
