Els passatemps lingüístics que posen a prova l’enginy i els coneixements del català, com és el cas del Paraulògic o del Wordle, estan de moda. Amb els temps que corren que el català estigui en voga, encara que sigui a través d’un joc, em sembla una bona notícia. En un món on viatgen per la xarxa milions de tuits i WhatsApp escrits a base d’emoticones, onomatopeies i abreviatures il·legibles, que es popularitzin jocs i entreteniments on l’ortografia és la clau de l’èxit és un bon antídot contra el retrocés que pateix la nostra llengua.

La febre dels jocs d’internet sobre vocabulari és un boom que ha despertat l’interès de mitjans digitals com és el cas de Vilaweb, que ha integrat el Paraulògic, o del mateix The New York Times, que la setmana passada va comprar un dels més populars, el Wordle, que també té la seva versió en català. Avesats a males notícies pel que fa referència a l’ús de la llengua catalana, sentir que aquests passatemps estan tenint un gran èxit intergeneracional (hi juguen els infants, els pares i els avis) obre una porta a l’esperança.

Si, a més, el joc lingüístic traspassa l’àmbit individual i familiar i es converteix en una eina útil des del punt de vista pedagògic i s’integra als centres educatius, com està passant, l’èxit ja és absolut. Alguns centres han introduït el Paraulògic a les aules i molts infants i joves ja hi posen a prova les seves habilitats lèxiques. És allò d’aprendre jugant.

Quan la llengua no passa pel seu millor estat de salut i el model d’escola catalana està constantment qüestionat, iniciatives com aquestes són una injecció d’esperança que contraresta la polèmica sentència judicial que obliga les escoles catalanes a impartir el 25% de les classes en castellà i els estudis que no auguren un futur massa esperançador i alerten del retrocés del català a les aules. És el cas de l’informe que ha elaborat el Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, que destaca la baixada dràstica del seu ús a l’escola, o l’estudi de la Plataforma per la llengua sobre les converses als patis dels instituts, que apuntava que el seu ús social ha retrocedit entre els joves.

En la defensa de la immersió lingüística tot suma i, conscient que el debat per la llengua és quelcom molt més profund i rigorós, si un simple joc ha aconseguit que es parli del català en positiu, això hauria de fer reflexionar als responsables de les polítiques lingüístiques d’aquest país i esperonar-los a cercar solucions abans que el problema sigui irreversible. Potser no està tot perdut.