El Parlament de Catalunya va decidir dijous, amb els vots de Junts, ERC i Comuns, que «el límit a la desobediència política a la repressió de l’Estat passa per preservar els funcionaris de qualsevol tipus de responsabilitat penal i comptable per la qual puguin ésser perseguits». Aquest paràgraf de la resolució sobre Pau Juvilla equival a admetre que la desobediència institucional efectiva no és possible, i que totes les proclames i promeses que s’han fet en aquesta direcció són inconsistents. Ens recorda que les lleis de desconnexió només s’haurien fet efectives si l’octubre del 2017 els funcionaris de la Generalitat haguessin tingut ganes de jugar-se el sou, la carrera i la llibertat, però els judicis de Madrid ens van permetre saber quin era l’estat de la qüestió al cos dels Mossos d’Esquadra, i ara el cas Juvillà ens il·lumina sobre la cambra legislativa. Les administracions públiques catalanes ocupen unes tres-centes mil persones, contractades amb uns procediments que només permeten discrecionalitat absoluta en els càrrecs de confiança; això fa que el gruix del funcionariat sigui un reflex de la composició humana del país, amb la seva pluralitat ideològica i la seva diversitat d’actituds, i no una avantguarda militant disposada a la immolació. Es pot activar una onada de desobediències verbals o gestuals a càrrec dels polítics, però tindran escassos efectes sobre els actes administratius. Diputats, consellers i regidors poden aprovar resolucions, penjar pancartes i desatendre les citacions dels tribunals, però el personal de tresoreria no els ingressarà la nòmina quan els inhabilitin. Juvillà no és diputat i les escoles requerides apliquen les sentències del 25%. El desafiament a l’Estat només pot triomfar si s’alimenta de la mobilització social, però no la de manifestar-se un dia a l’any, sinó la d’una multitud que s’arrisqui tots els dies de l’any. Cal saber si hi ha tants actors disposats, o si la majoria van d’espectadors que ja aplaudiran quan passi (si passa).