En el món laboral tenim ben interioritzat i acceptem la possibilitat de cada any es faci, en les empreses, allò que en diem «la revisió mèdica» en el lloc de treball. Una pràctica habitual i acceptada per la majoria de treballadors; sempre hi ha una minoria que practica l’exercici d’escapolir-se de la revisió. Una forma de fer una detecció precoç de malalties i de factors de risc que poden portar, també, a desenvolupar malalties. Els factors de risc com per exemple la hipertensió, o greixos en sang, no són malalties però en faciliten l’aparició.
Si hi donem una volta de clau més en aquestes revisions, hi trobo a faltar una revisió sistemàtica de les condicions o disfuncions mentals. I es fa una sistemàtica detecció del consum de substàncies? Val a dir que algunes empreses ja inclouen la detecció de condicions mentals en aquestes revisions.
I què passaria si detectem que un treballador/a pateix un trastorn de salut mental?, estem preparats per aborda-ho?, quina fora la reacció de l’empresa? I aquí es on es poden donar totes les condicions per tal que puguin aparèixer les actituds estigmatitzadores. Quina pot ser la reacció de l’entorn de la persona, si coneix que un company/a pateix una disfunció psiquiàtrica? També es rellevant considerar quins aspectes de confidencialitat i ètics cal assegurar. La persona que rep l’informe, ho parlarà amb el seu referent d’atenció primària, o li farà vergonya
La mútua de reconeixements mèdics està preparada, una vegada detectada la patologia de la persona, per fer un acompanyament i establir les mesures adequades? Algunes empreses, sobretot les de gran dimensió, ja tenen protocols d’actuació, sempre amb l’acceptació i consentiment de la persona detectada.
Sobretot en cas de fer una baixa laboral i, en general, l’actitud de l’entorn en cas de depressió o ansietat, no és la que més ajuda a a recuperació. No es dona una resposta igual si es detecta un càncer que si es detecta un trastorn ansiós o depressiu. Dic trastorn, una condició malaltissa definida, no un malestar, que és ben diferent. Aquí rau una de les raons en l’actitud de l’entorn, considerar que una malaltia psiquiàtrica és un malestar passatger, o una feblesa de la persona. O que no hi posa prou voluntat per guarir-se.
Un altre aspecte a considerar és com són rebudes les que, per motius psiquiàtrics, han estat de baixa laboral de llarga durada i, després de mesos, es reincorporen a la feina, com són rebudes; per no parlar d’una reincorporació plena i a horari complet. Caldria legislar per permetre reincorporacions progressives i personalitzades. Amb els sistemes d’informació i registre actuals, implementar aquest tipus de reincorporació és factible. Hi sortiria guanyant la persona i les repercussions econòmiques a la tresoreria de la Seguretat Social. Si no variem la legislació i la detecció per motius de sensibilització i actitud cap a les persones amb malalties mentals, almenys, que sigui per motius monetaris, la butxaca.
