Que al món en general i a l’Estat espanyol en particular el funcionament polític està qüestionat i en declivi és una evidència notòria. El model democràtic –l’únic que és desitjable i raonable– presenta clars signes d’esgotament pel que fa, sobretot, a l’estructura de funcionament de les seves institucions. La partitocràcia ho enverina tot i la ciutadania assisteix, perplexa, a un xou constant i permanent que l’allunya cada vegada més dels debats parlamentaris que s’han convertit en un teatre grotesc i de l’absurd, on professionals veterans o nouvinguts, es guanyen les mongetes –força ben remunerades, per cert– escenificant i fent postureig d’allò que creuen que els toca fer i dir per mantenir viva la farsa. Al seu costat, tot l’ampli funcionariat estructural que controla la complicada, cara, enrevessada i, sovint, ineficient, administració pública que cada vegada necessita més recursos i control de la població per sobreviure. I, paradoxalment, la gent va demanant més i més serveis a l’Estat, sense adonar-se que aquest va creixent exageradament i, a manera de bumerang, despulla el patrimoni de particulars i de les empreses, especialment de les petites i mitjanes. Quan hom es para a pensar que, de mitjana, tots treballem –o paguem l’equivalent a aquest període temporal– entorn d’una quarta part de l’any per a l’«empresa» estatal, sense rebre a canvi el que ens correspondria, fa feredat. Perquè, a més a més, és un engany que els ciutadans tinguem el control de la cosa pública. Votem llistes tancades, els interessos oligopolístics que es mouen al voltant de l’estat són cada vegada més potents i la sensació de ser simples súbdits és asfixiant, amb l’agreujant que a través de les noves tecnologies de la informació el control exercit sobre el contribuent és molt intens.
En el cas de Catalunya, a més, el sistema és clarament inútil per als nostres interessos. La correlació de forces, la falta d’estratègia dels nostres representants i el pes demogràfic sobre el total estatal fa que els catalans siguem, a la pràctica, irrellevants per capgirar situacions injustes i ineficients. És el cas, per exemple, de l’espoli fiscal sistemàtic i del dèficit milionari d’inversions públiques en infraestructures que una patronal com Foment del Treball, gens sospitosa de ser independentista –més aviat al contrari, sempre condescendent amb el govern espanyol de torn- xifra en 35.000 milions als darrers dotze anys.
I, per acabar-ho d’adobar, qualsevol proposta de debat seriós, de canvi en clau d’autodeterminació és capat directament per les forces judicials espanyoles, autèntic exèrcit repressiu, amb l’aquiescència de la immensa majoria de la societat espanyola, que viu encara instal·lada en les essències nacionals. El que explica, en aquest sentit, Jordi Panyella, al seu llibre «Causa general. La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment independentista de Catalunya (2009-2021)» (ed. Angle) fa basarda: repressió sistemàtica, persecució implacable, retorciment de les lleis… Todo por la patria, com està escrit a les portes de les casernes de la tenebrosa Guàrdia Civil. Com si només n’hi hagués una de pàtria i fos de la seva propietat. I així anem!
