En un temps en que les esglésies estan gairebé buides i ja no s’hi fan ni funerals, hi ha una altra religió a l’alça, no tan sectària com les colles castelleres o els grups de pàdel, però igualment absorbent i addictiva. Una fe que et convoca a missa de 8 els diumenges i de 9 entre setmana, si ets dels més devots, i que t'il·lumina i et fa creure, somiar, que a Manresa hi pot haver un cinquè miracle després del de la Llum, la Gallina de Sant Ignasi, la Copa del Rei del 96 i la Lliga del 1998. Una religió que uneix l’alcalde amb el cap de l’oposició, que reconverteix els escèptics, crea escola i fins i tot té un purgatori propi en forma d’aparcament.

Il·lusos, segurament. Inconscients no tant. Perquè els miracles no existeixen. La Copa i la Lliga realment no en van ser un. Seria injust convertir en efemèride i faula l’esforç que van fer aquells equips del TDK Manresa que van reescriure la història de la ciutat i del bàsquet. Amb «dues-centes pessetes i dos collons», com encara recorda Alfred Julbe. Amb un treball i unes ganes que, un quart de segle després, es tornen a respirar al Nou Congost.

Chima Moneke ho sap. El pivot nigerià marca el camí. Aixeca el dit i la parròquia s'excita, es posa de peu dret i s’encomana a ell mentre recorda, no oblida, la penitència dels anys dels partits que es guanyaven 52-49 amb Jaume Ponsarnau a la banqueta; quan se sospirava per alguna cosa més en època d’Ibon Navarro; ni la travessia pel desert de la LEB. Aquesta ha estat la realitat del Bàsquet Manresa durant 20 anys i Thomasson, Cisco, Bako, Moneke, Pérez i companyia l’estan canviant. Però la clau de tot plegat és als despatxos, amb una junta directiva que ha aportat estabilitat a les oficines, a la banqueta i al vestidor i l’ha encertat posant cada sant al seu lloc. El més important i que segurament no té visibilitat és Xevi Pujol i la seva capacitat per convertir els pans i els peixos, de multiplicar el talent. I això tampoc és per inspiració divina.

Segurament, guanyar la Copa, la Champions o entrar als play-off és una utopia. El messies Moneke desafia la lògica i jura que l’equip té ganes de guanyar-se el cel i no només partits. Tombar el Barça per tercer cop en una temporada es presenta complicat. Però no és impossible si hi creus. I, fins i tot, si s’arriba al final i allà no hi espera cap títol, la gesta no haurà estat en va. A molts els quedarà el record d’una temporada memorable i d’uns jugadors únics. No per les victòries, sinó per l’espectacle i el bon bàsquet que s’està veient al Nou Congost. Amén.