Quants autònoms no arriben a ingressar el salari mínim? Segons un informe d’Upta, una de les associacions que agrupa el col·lectiu en aquest país, estan en aquesta situació 1,1 milions de persones a Espanya. Se suposa que és a ells a qui es dirigeix la reforma del RETA. En teoria, als autònoms que menys ingressen (entre 900 i 1.125 euros al mes) se’ls aplicaria el tram menor de cotització, que ara està en la gens menyspreable xifra de 294 euros al mes. No fa falta ser un as de les matemàtiques per adonar-se que, fins i tot en el supòsit més benigne, això deixaria l’hipotètic autònom amb poc més de 800 euros al mes, i això sense començar a descomptar les despeses que suposa tenir un negoci, tot i que se suposa que la seva quota anirà baixant fins als 90 euros... el 2031, suposant que no s’hagi mort abans de pena. Un autònom que ingressi 1.126 euros (fortunassa!), en canvi, veurà com la seva quota s’incrementa fins als 351 euros l’any que ve, la qual cosa el deixarà amb uns rumbosos 751 euros per viure.

No hi ha motius per dubtar que sigui cert, com es manté des del Ministeri de Seguretat Social, que al final aquestes quotes beneficiaran moltes més persones que en l’actualitat, i sempre és una bona notícia que els trams amb ingressos més alts paguin més. Però la barrera d’entrada al mercat laboral per aquesta via és enorme, i el cert és que en determinats sectors, en els quals la il·lusió de llibertat i lliure competència de l’autònom és un miratge –freelances del periodisme, disseny gràfic, professionals amb ocupació de plataforma com riders, advocats o psicòlegs–, els baixos honoraris dels serveis professionals els imposen amb mà de ferro els ocupadors, els quals es beneficien d’aquestes peonades 2.0.

Més enllà de les quotes, aquesta pota de l’equació, la de les tarifes, s’hauria de resoldre també, perquè és una altra manera de fer dúmping amb els costos laborals. Per la seva doble condició d’empresaris i treballadors, el discurs neoliberal imposa una visió romàntica i individualista als autònoms, negant-los així la consciència de classe i la força de la negociació col·lectiva. És hora, doncs, de desmuntar-ho.