Signo i afirmo: A Manresa hi ha talent escènic a tots els nivells, i no pas poc, talent interpretatiu, tècnic, musical, dramatúrgic, de producció i de direcció. El Kursaal ens ha situat en la champions de la programació, però sempre hem anat coixos en la producció; des d’aquell 2001 en què l’Orfeó Manresà va fer possible el musical El Retaule de la Llum, dirigit per Teti Canal i Manel Camp, petant el Conservatori amb un grapat de funcions, fent gira per escenaris com el Fortuny de Reus o el Zorrilla de Badalona i posant el colofó al Gran Teatre del Liceu, hem anat veient tímids intents d’una DO escènica manresana però mai com ara havíem tingut una agenda de projectes tan envejable.

Dijous ens emocionàvem a l’estrena de la comèdia musical Quan passi tot això, de la dramaturga Sílvia Sanfeliu, amb la Sílvia Blavia i en Salva Racero acompanyats d’en David Martell al piano; aquesta setmana veurem un aperitiu del musical Enecus, que s’estrenarà a la tardor, sota la direcció d’Enric Llort i noms com en Jordi Figueras, Celeste Alias, Marta Valero, Xavier Mestres, Natxo Tarrés, i de nou en Salva. Els Carlins han fet públiques les noves convocatòries artístiques per a la creació, i els seus elencs amb directors com en Joan Torrens o l’Ivan Padilla aposten per la producció teatral d’alta qualitat; l’equip artístic de la Fira de l’Aixada, un dels espectacles de carrer més importants del país, farà 25 anys amb una edició transformadora, nous guions i acurades interpretacions. No vull obviar productors com el company Pep Garcia, el de la columna del costat; les produccions anuals de Parking Shakespeare amb la Mireia Cirera i en Pep Garcia-Pascual; ni vull deixar-me noms com els de l’Alícia Puertas, l’Esteve Soler, o la revelació de la darrera temporada al TNC amb Mare de sucre, amb Marc Buxaderas.

A la capacitat, el geni i l’enginy de l’escena manresana li cal un salari mínim del talent, que permeti als creadors poder posar en peu aquestes obres sense morir en l’intent, amb un suport que els alleugi de sacrificis personals, en ocasions amb el cost de la pròpia subsistència econòmica. Les administracions haurien de creure en unes aptituds prou demostrades i consolidades; tenim davant un ambiciós programa d’espectacles per la Manresa 2022 que ha costat una picossada, la pregunta per reflexionar és: quin percentatge d’aquesta despesa pública, en aquest cas i molts d’altres, va a parar a la producció autòctona? Seria just, però sobretot intel·ligent, que la resposta no ens hagués de fer avergonyir; invertir en el talent de la ciutat és la fórmula més efectiva no només d’exportar-lo posant el nom de Manresa en el mapa, sobretot és l’actitud per agrair-lo, fer-lo créixer i aplaudir-lo... que no ens en sobra.