Ni Queralt Castellet ni Ander Mirambell, els dos banderers de la delegació espanyola a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín, poden practicar els seus esports i entrenar-se a l’estat que representen perquè, senzillament, no hi ha les instal·lacions que ho farien possible. No hi ha ni migtub per practicar el halfpipe, ni una pista per fer baixar el trineu de skeleton. La sabadellenca, que aquesta setmana va obtenir la medalla de plata a la capital xinesa, i el de Calella, amb forts vincles manresans, són exemples de superació. I els seus casos, que no són els únics, exemplifiquen un dels debats capitals a l’entorn de la hipotètica i polèmica candidatura per convertir els Pirineus catalans en seu olímpica l’any 2030: quin ús tindrien infraestructures esportives ara inexistents com un trampolí de salts d’esquí (el de La Molina està abandonat i deteriorat), una pista per als bobs, el luge i l’skeleton o un pavelló per al patinatge de velocitat un cop s’apagués la flama? Espanya té molts esquiadors de cap de setmana i pocs de competició. El metall de Castellet és el cinquè de l’esport espanyol en tota la història; Itàlia ja n’ha aconseguit 11 a Pequín quan tot just s’ha celebrat la meitat dels Jocs, i França, 10. Més enllà del soroll polític i de les discussions urbanístiques, abans de presentar cap candidatura caldria que el Comitè Olímpic Espanyol i les federacions d’esports d’hivern plantegessin un pla a llarg termini per promocionar modalitats que tenen escassos practicants arreu de l’estat. No té cap sentit fer una gran instal·lació si no se li ha de donar un bon ús durant unes quantes dècades.
