Ja ha passat un any de les eleccions al Parlament de Catalunya i les coses estan si fa no fa igual des d’una perspectiva formal, és a dir, tenim el mateix President, no hi ha hagut canvis de conselleres ni de consellers, els pressupostos s’han aprovat i la majoria independentista del 52% continua viva i plena. Alhora les relacions entre ERC i Junts continuen igual de malament que sempre, però a nivell de govern diguem que ho dissimulen, ja que és la Presidenta del Parlament qui fa el paper de dona desobedient i revolucionària. Però les coses no són mai iguals i gairebé sempre, i encara més en la política, els efectes derivats de la seva acció o inacció no acostumen a ser els teòricament previstos o esperats. Així doncs, començava aquesta legislatura plena de bones i grans intencions. D’una banda, ERC vol convertir-se en l’esquerra catalana que consolidi i millori l’Estat del Benestar i de l’altra, portar a Catalunya cap a l’exercici de l’autodeterminació. Dir coses és fàcil, i a més en el nostre país surt barat, que es diu, però el cert és que la taxa de risc de pobresa i exclusió social és del 26’3% (tres punts més que el 2020), que la manca de personal sanitari és alarmant i que el sistema nacional de salut primària continua igual o més ofegat, només per posar alguns exemples. De l’altra, hi ha la taula de diàleg amb la voluntat de vertebrar un discurs unitari i cohesionat de l’independentisme. I el més calent és a l’aigüera.

La realitat la podem ignorar tant com vulguem, però això no n’evita la seva existència. Evidentment que és interpretable, però partim de la realitat d’una vegada per totes, si us plau. Fa temps, massa, que quan m’aproximo a la política del meu país em carrega, em satura, m’avorreix i em produeix una angúnia que no m’agrada que em passi, però em passa i cada vegada més i amb més intensitat. No hem baixat encara del núvol, estic tipa de retòrica, de discursos no només buits sinó també obsolets que tracten a nosaltres, a la ciutadania com si fóssim rucs. Per acabar-ho d’adobar aquestes darreres setmanes dos fets m’han acabat de treure de polleguera: jubilar-se al parlament i l’anomenat cas Juvillà.

Pel que fa al tema de les jubilacions anticipades amb el 100% del sou aprovades pel tripartit i de les quals La Vanguardia va informar l’octubre de 2009 és trist i decebedor. En el meu cas no m’importa reconèixer que em dol que el partit en el que milito (ICV) votés aquesta barbaritat, perquè ho és. Mal favor fem als milers de treballadors i treballadores públics amb accions de casta (no sé com definir-ho millor), mal favor fem perquè la ciutadania confiï en unes institucions que ens han de protegir i proveir, mal favor fem a la política.

El cas Juvillà torna a ser una d’aquestes històries en què al final t’hi perds. Vaig intentar escoltar l’entrevista que li van fer a RAC1 a la Presidenta del Parlament, la Senyora Borràs, però me’n vaig cansar perquè no deia res. Un bla bla pesat i trist. Era sentir una cançó ja sentida i cantada, però que continua desentonant. Vet aquí, doncs, un panorama prou trist, però millorable, d’això no en tinc cap dubte, tot i que del que dubto és que tinguem les persones adients per començar a canviar la cançó. Ens hauríem de començar a prendre seriosament tot el que està passant perquè mentre anem badant una dreta reaccionària, populista i anti tot creix i creix. Arribarà un dia que buscarem la política i ja no la trobarem. L’haurem perduda