R enovades les visites al conjunt monumental del castell de Sallent i l’església de Sant Sebastià, l’estudiós Eduard Sorribes, fill del mític conservador sallentí Joan, n’explica entusiasmat la història. Assentament lacetà com el Cogulló, requeriria d’estudis amb profunditat per avaluar-ne la importància en un dels punts de control pel pas del Llobregat. De les restes de ceràmica ibèrica es passa a d’altres de la Baixa Edat Mitjana. Els carolingis estableixen la Marca hispànica als Pirineus, des de mitjan segle VIII fins a mitjans del X com a zona de seguretat en la lluita contra les ràtzies (atacs ràpids) musulmanes. Guifré el Pilós, nascut a Prada el 840, fou el darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, inicia una nova dinastia i cedeix hereditàriament els seus territoris, prèviament organitzats, d’acord amb els termes municipals que aniran ocupant els propietaris dels castells termenats. En aquest context, es comença a repoblar el territori i s’instal·la el dret d’aprisió que afavoreix els camperols que conreen durant 30 anys el mateix terreny, que passa a la seva propietat convertida en alou. A principis del segle IX hi ha constància documental del castell de Sallent, dalt d’un petit turó, com a fortificació en ruïnes. L’exalcalde de Sallent i cap del grup de CiU, advocat i membre de l’associació cultural Trenta-sisena, Jordi Moltó Biarnés, va corroborar la tesi de l’estudiós Sorribes, en el sentit que es tractava d’un castell de defensa, que servia als habitants dels voltants per aixoplugar-se quan es sentien amenaçats per les ràtzies sarraïnes. Encara avui hi ha restes de murs i mitges torres rodones. Va explicar que havia estat propietat de la comtessa Ermessenda, tot i que els castlans eren la família Gurb Queralt, que el tenien en alou. Des del 1720, està en molt mal estat i ocupa una extensió de gairebé 10.000 m2.
La Trenta-sisena és l’hereva dels antics consells de vila, que a Sallent funciona com entitat cultural, dedicada a la restauració i consolidació del castell, però a la seva època era el consell municipal, format per 24 membres: vint-i-quatrena. Hi eren representats els gremis, que a Sallent estaven dominats pels paraires, amb Sant Esteve com a patró. Però, des de mitjan segle XVI, es manté de facto una singularitat: els vilatans volien tenir més poder que els camperols, així que van a veure el bisbe de Vic, que els va atorgar que el consell del poble passés de 24 a 36, els dotze darrers, de pagès. Aquell consell dura fins els decrets de Nova Planta de 1716, quan Felip V aboleix les institucions catalanes i imposa els ajuntaments castellans. Amb el temps es va crear un conflicte entre legítims i legals, els de la Trenta-sisena no es consideraven dissolts i els constitucionalistes no els volien reconèixer, fins que les Corts de Cadis els aboleix políticament. Però no han deixat de funcionar i es consoliden amb el gremi de paraires, i les confraries de Sant Esteve i del Roser. Dins del conjunt monumental, hi ha reconstruïda l’antiga església parroquial de Sant Sebastià, considerada la rotonda romànica més gran de Catalunya, amb tres absis i arcs llombards de finals del segle XI i bé cultural d’interès nacional. A finals del XIX una església neoclàssica tapava el romànic, però s’enderroca durant la guerra civil, i per sort es va decidir recuperar la part romànica amb tot el seu esplendor i projecció.
