Arran de les notícies que ens arriben, una es pregunta contínuament sobre quina mena de polítics triem per tal que ens representin a les institucions. Aquesta setmana he arribat a la conclusió del títol.

Veiem un Congrés català i un Congreso Español on la crispació és quotidiana, amb partits posant en dubte les institucions que representen i polítics llançant greus acusacions. Un Congreso on una reforma tan important com la laboral s’aprova per un vot arribat de rebot i per error, després de perillar pel transfuguisme de dos diputats. Després venen les acusacions creuades: PSOE acusa el PP de trumpista, negacionista i corrupte per compravenda de voluntats; el PP qualifica de tupinada els fets, dient que el sistema de votació no funciona correctament; i el Congreso assegura que el sistema informàtic és garantista i que han fet les comprovacions pertinents.

En el fons, les institucions funcionen, el que no funciona són una bona part dels polítics. Clars exemples: als dos diputats trànsfugues d’UPN se’ls va veure parlant amb PP i Vox al llarg del dia i Casero, el diputat maldestre del PP, es va equivocar en dues votacions més de la vintena que tenien en aquest mateix ple. Mare meva, quin trio! El problema és que no són únics, però, sortosament, seran minoria, no?

I què hem de dir de Rivera, aquell jove becari de la Caixa que va capgirar la política i la societat catalana? Se’l va posar al capdavant d’un moviment polític, amb els suports mediàtics i econòmics, basant-se en les fake news, capitanejant l’anticatalanisme i provocant una crispació contínua que encara cueja amb el tema del català. La gran promesa de la política espanyola a Europa, que va estar a punt de ser president del país o vicepresident en últimes instàncies, ha estat qualificat de gandul i penques pel bufet d’advocats Martínez-Echevarría on va entrar a treballar al deixar la política activa junt amb Villegas, el seu segon a Ciudadanos. Els que havien de ser fitxatges estrella han resultat ser uns curts de jornal i esquenadrets. El bufet ha dit: «No estem habituats en la nostra professió a discursos buits; a omplir els espais només amb paraules i sense suport real; a unes exigències de protagonisme tan acusades; ni a unes formalitats d’enaltiment personal que són inexistents entre companys de professió». També els acusen del desconeixement més elemental del funcionament d’una organització empresarial. Com diria aquell, «no hay nada más que desir». El cas és: ningú no ho havia vist abans?

D’aquest tipus de polítics, les llistes electorals n’estan plenes i, quan van mal dades, n’hi ha que canvien de llista sense despentinar-se, d’altres que pleguen i tornen a la feina que tenien, al funcionariat, per exemple, i d’altres són fitxats per consells d’administració. Les portes giratòries aprofiten la fama per treure’n profit, però no sempre els surten les coses bé...

Mirant aquests exemples de poca traça i ineficiència, és fàcil arribar a la conclusió que, en la política de gran volada, de productivitat poca i de fum molt. La política és llaminera i els poders fàctics de l’Ibex 35 enlairen egos amb un simple petar de dits. Demanaríem que, almenys, triessin personatges mínimament intel·ligents i treballadors, no? Després es parla de la desafecció de la ciutadania...