Aqui no li agrada veure l’última estrena de Hollywood a una sala de cinema amb bona companyia, crispetes i un refresc? Bé, almenys a mi si. M’agrada anar al cinema per endinsar-me en una història que em permeti desconnectar del dia a dia, entretenir-me, fer-me riure o bé fer-me pensar i reflexionar sobre determinats temes. En els darrers anys les cartelleres dels cinemes s’han anat omplint cada cop més de segones, terceres, quartes o cinquenes parts, de preqüeles, de remakes i de biopics, però cada cop s’hi poden veure menys guions i idees originals. Podríem dir que hi ha una crisi d’imaginació que bé podria estar provocada per la falta de talent en la indústria cinematogràfica o bé pel poder dels diners i l’objectiu de que cada pel·lícula sigui més taquillera que l’anterior. Crec que es tracta de la segona opció.

També en els últims anys la indústria ha trobat en la nostàlgia la seva pròpia gallina dels ous d’or. La pel·lícula més taquillera de l’any passat va ser Spider-Man: No Way Home. El film protagonitzat per l’actor de moda, Tom Holland, comptava amb els al·licients de formar part de l’univers cinematogràfic de Marvel, però el que va portar a milions de persones a les sales de cine per veure-la era la sospita que en ella hi apareixerien els dos antics homes aranya; Tobey Maguire i Andrew Garfield. El seu principal atractiu? La nostàlgia. És així de bàsic, però funciona. La segona més taquillera, la novena pel·lícula de la franquícia de Fast and Furious, cada cop més inversemblant.

També s’han estrenat remakes de pel·lícules que ja es poden considerar clàssiques com Caçafantasmes, de pel·lícules infantils gravades ara amb actors de carn i ossos com Mulan, La Bella i la Bèstia o Aladdin i també noves versions de musicals com la recent estrenada West Side Story a càrrec de Steven Spielberg. L’aparició dels actors que han participat en les anteriors pel·lícules d’una mateixa franquícia també comença a ser una norma. En són un exemple les noves pel·lícules de Star Wars o de Jurassic World, que són les primeres que se’m venen al cap. Quedi clar que no dic que estigui malament apostar per la nostàlgia amb l’objectiu de fer la pel·lícula més atractiva pel públic, però penso que s’hauria de moderar una mica la manera de fer-ho i que no es converteixi, precisament en el principal atractiu per anar al cinema. Dit això, segueixen havent pel·lícules originals que aconsegueixen també milions d’espectadors. Veurem si d’aquí 10, 15 o 20 anys haurem de continuar veient les mateixes històries que veiem ara readaptades al cinema.