La mateixa Justícia que milita persistentment en el monolingüisme castellà pretén obligar les escoles catalanes a fer un 25% de classes en espanyol. Davant d’això (i de la laxitud amb què ja es venia aplicant la immersió en català), el Departament d’Educació de la Generalitat vol revisar el règim lingüístic de l’ensenyament.

Posats a fer, els suggereixo aprofitar l’avinentesa per agafar per les banyes un problema que ens hauria de preocupar tant o més que el de quina és la llengua vehicular: l’efectiu domini de l’idioma. La immersió ha aconseguit que tots els estudiants catalans entenguin les dues llengües oficials del país, sí, però en canvi el currículum educatiu no ha garantit que les sàpiguen utilitzar apropiadament.

Se suposa que, superada l’educació obligatòria, i encara més si s’ha cursat a més el batxillerat o cicles superiors, tothom té ja un coneixement dels idiomes satisfactori. Així, tenint en compte que els resultats de les proves d’accés a la Universitat mostren una puntuació de 6,93 en llengua i literatura catalana i de 6,60 en llengua i literatura castellana, i considerant que la majoria dels que s’hi presenten passen la selectivitat (a la Catalunya central, més del 90% dels aspirants), no hi hauria d’haver cap problema.

Doncs bé, aquells que impartim docència a la universitat sabem que això no és cert, i cada any se’ns posen els pèls de punta quan llegim els treballs i exàmens dels alumnes -tant els escrits en català com els redactats en espanyol. Les errades ortogràfiques i sintàctiques hi abunden, la comprensió lectora és limitada, la capacitat d’expressar-se resulta deficient i l’ús de la puntuació es pot qualificar d’autèntic desastre. I això que aquests són els que han arribat a l’ensenyament superior! Esgarrifa pensar com deu ser el nivell lingüístic de la resta. Deu ser que tots plegats estan «en procés d’assoliment»…

Qui en té la culpa, d’aquest estat de coses? Es podria criticar a la universitat per deixar-ho passar. O podríem responsabilitzar-ne a l’ensenyament secundari, i aquest podria culpar a la primària, i tots plegats podríem igualment assenyalar a les famílies per no inculcar l’hàbit i el gust per la lectura i l’escriptura en les noves generacions. En realitat, tots hi hem contribuït en la mesura que ho hem donat per normal i per inevitable. Però ni és normal, ni és inevitable, ni és gratuït. Vull dir que té efectes reals negatius: en el cas de les ciències socials o humanístiques, per exemple, la llengua és una eina de treball bàsica, talment el bisturí del cirurgià. I ai dels bisturís lingüístics en males mans!

En conseqüència, la situació és preocupant i alguna cosa hi haurem de fer. Però, si us plau, no es tracta de posar més hores de llengua a l’escola! N’hi ha prou i de sobres. Es tracta de fer interessar els joves per la llengua, canviant les metodologies i estratègies d’aprenentatge; i es tracta de ser exigents i de concentrar-nos en allò bàsic (les competències en llegir i escriure).