Tirant Passeig amunt, fa ja uns quants dies, em va sobtar veure com havia desaparegut un dels arbres que hi ha a banda i banda. Uns metres més amunt em vaig adonar que no era l’únic que havien serrat i vaig entendre que deuria ser cosa de l’ajuntament, potser perquè eren arbres que estaven morts i podien ser un perill. Passant de nou pel Passeig uns dies després, vaig veure que a cada forat d’on havien tret un arbre n’hi havia plantat un de nou. Arbres gairebé en la seva adolescència arbòria, flanquejats per dos pals, talment com si els haguessin posat dues crosses per ajudar-los a pujar rectes i a fer-se grans. Aquella segona vegada ja sabia que d’aquells forats on estan plantats se’n diu escocells, i ho sabia perquè entre la serrada dels vells i la plantada dels nous, havia llegit al diari la notícia que ho explicava. I em vaig quedar amb el titular: «Algun dels 33 plàtans que han tallat al Passeig hi era des de feia més d’un segle». Confesso que ni ho sabia ni m’ho havia plantejat mai, i em va impressionar.

Com aquella cançó que parla de la Puerta de Alcalá i diu que «tota la vida passa per la seva mirada», després de llegir aquella notícia veig els arbres més antics amb uns altres ulls. Sabent que el primer tram del Passeig va ser inaugurat el 1891 i que alguns són allà des de llavors, la imaginació em porta a fantasiejar amb totes les coses que deuen guardar a la seva memòria. Començant pels manresans que només hem vist en fotos antigues, alguns d’ells avantpassats nostres. Els homes tots amb barret, les dones amb vestits llargs. Penso en el Casino dels senyors i en els anys vibrants i convulsos de la República; en els estralls de la guerra, en els anys grisos de la postguerra i en una època que els de la meva generació ja vam viure però que cada cop la sentim més llunyana. Aquells arbres van veure la plaça de toros a plena activitat, i després els grans circs, les fires, l’emoció de l’arribada de la Volta, els manifestants corrent davant dels grisos i els nois i les noies mirant-se de reüll en voltes de Passeig inacabables; l’home que corria amunt i avall la nit dels diumenges anunciant «la quiniela», la gent entrant i sortint dels cinemes, les cadires de la Rosita totes ocupades; els joves que ja no ho som, la gent que ja no hi és. I penso que d’aquells arbres que van tallar se n’haguessin pogut fer petites estelles per guardar-les com una petita relíquia. Igual com alguns guarden una cadira del Kursaal o un trosset minúscul del mur de Berlín.