Som-hi! Un mini sondeig de proximitat em confirma que funciona com l’oli en un llum l’aplicació de la fórmula traduïda del castellà: «l’entenc, l’entenc, però no el parlo...» en una conversa entre un català de llengua castellana i un català que parla la llengua pròpia. Només en l’inici de la conversa es detecta un moment d’incertesa... Tanmateix, m’expliquen, un cop fet l’aclariment, el món no s’enfonsa. No passa res. Ningú no imposa res ni renuncia a res. Fins i tot hi ha qui afirma haver comprovat que el període d’immersió en el sistema educatiu català deu haver calat fons en l’interlocutor de parla castellana, perquè barreja les dues llengües en la conversa si el catalanoparlant manté la seva. Si el comportament dels interlocutors és assenyat, constructiu, les converses són fluïdes. Ja veus tu si n’era, de fàcil! Tant de temps cedint a la imposició del «no el parlo, no en sé prou, no m’atreveixo, no ho necessito», o el «no em dona la gana», i només calia adoptar la fórmula d’èxit del castellà: «l’entenc, però no el parlo». L’escriptora, articulista i arquitecta Marta Rojals ho va explicar curt i ras en un article a Vilaweb l’1 de febrer passat (https://www.vilaweb.cat/noticies/lentenc-pero-no-el-parlo/), que es considera de lectura indispensable.

Evidentment, aquesta actitud de fermesa en l’ús de la llengua no té res a veure amb la criminalització del català que fan catalanòfobs com José Maria Aznar: «La immersió lingüística no pretén protegir el català, sinó exterminar el castellà», es va atrevir a dir dimecres passat al Círculo Ecuestre barceloní. I també s’allunya de la contradictòria posició de Salvador Illa en el tema, quan diu que el PSC-PSOE té un «compromís explícit amb el català», però beneeix la sentència dels jutges savis que imposen el 25% de castellà al model educatiu català, perquè «no posa en risc» la nostra llengua, segons l’autoproclamat president a l’ombra. Com que l’opinió és lliure, ja s’espavilarà cadascú a assumir les seves contradiccions. Però així com a Aznar (i el que representa) li regalima l’essència de l’espanyolisme més ranci que l’allunya de la realitat que viu Catalunya, als socialistes catalans (subsidiaris de l’espanyolisme recalcitrant de la casa mare) els traeix la tebiesa dels seus convenciments en la defensa d’uns principis que abanderaven no fa gaire temps.

Ja s’ho faran, uns i altres, per resoldre els greus problemes d’hegemonies i poder que tenen allà on els va la vida. Aquí, com queda dit, entenem com parlen, però no ens va la seva manera de fer i ens mantenim en la nostra. Tenim prou feina a casa nostra com per entretenir-nos a comprendre’ls i malgastar esforços a fer-los entendre res. Va, som-hi!