Aquests dies se celebren els Jocs Olímpics d’Hivern a la Xina... i la neu que veiem a la televisió és neu de mentida, artificial. Però no cal anar-se’n fins a la Xina. Al regne d’Espanya passa exactament el mateix: les estacions d’esquí es queden sense neu i fabricar-la es converteix en un pou sense fons tant en l’àmbit climàtic com econòmic. Esquiar a moltes estacions és un despropòsit transformat en un luxe inassumible, però van els nostres governants i parlen d’olimpíades d’hivern aquí al Pirineu.
Un exemple, aquests dies s’ha fet públic que CCOO ha denunciat que s’està posant en perill la sostenibilitat mediambiental de Sierra Nevada a Granada, i ha posat com a exemple que, mentre la Confederació Hidrogràfica declara la sequera extraordinària a la conca del Guadalquivir, els gestors de les pistes d’esquí obren 55 quilòmetres de pista a través de la neu produïda pels seus canons, que suposen una despesa de cinc milions de litres d’aigua al dia en plena producció, prop de 10.000 quilowatts per hora que suposa una emissió de prop de les cinc tones de CO2 a l’atmosfera. Situació que provoca que s’assequin les basses construïdes per l’empresa, de manera que el sindicat sospita que s’estigui recorrent a l’aigua de la Llacuna de Yeguas i els rius Dilar, Monachil o Maitena.
El canvi climàtic està provocant que les precipitacions, i per tant, la neu, tinguin una durada cada cop menor, alhora que la cota de neu augmenta. CCOO sol·licita una investigació rigorosa per part de la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir i de l’Espai Natural de Sierra Nevada sobre la gestió de l’aigua, ja que podríem estar davant d’un problema mediambiental greu amb efecte també sobre la biodiversitat de Sierra Nevada i el seu entorn, els cultius i fins i tot el consum humà. El descrit per CCOO a Sierra Nevada pot ser traslladat a gairebé totes les pistes d’esquí del regne espanyol «ara i en els pròxims anys». És per aquesta situació de canvi climàtic que és una bogeria i suïcida que s’estiguin demanant les olimpíades d’hivern des de Catalunya i Aragó. El que és lògic és salvaguardar els nostres creadors d’aigua que són les muntanyes i caminar cap a un model de desenvolupament turístic i esportiu a les nostres muntanyes i als nostres Pirineus d’una vegada i per totes sostenible, des de la conscienciació de la situació climàtica, invertint, no amb més quilòmetres de pistes d’esquí amb una neu que necessita ser produïda, sinó en un turisme diferent amb infraestructures que respectin el medi ambient i en l’esquí (basses eficients, recaptació de l’aigua, innovació en la producció de neu), alhora que cal modernitzar els recursos materials existents, per garantir el menor impacte mediambiental i res d’ampliar, més bé retallar el que és ineficient ambiental i econòmicament inassumible.
La sequera meteorològica, que plogui poc, és un fenomen associat al clima mediterrani que domina gran part de la península Ibèrica, encara que la crisi climàtica les està convertint en més freqüents i agudes. El primer és garantir l’abastament per beure, com imposa la Llei d’Aigües. Un cop s’ha assegurat aquest ús per a tres, dos o un any complets «fins i tot en els pitjors escenaris de pluja registrats històricament» ve el torn, per ordre, dels regs, la indústria, l’aqüicultura (piscifactories) i l’oci.
Les reserves hídriques peninsulars al regne d’Espanya estan en aquests moments al 44,3%. L’any passat a hores d’ara eren un 62% (la mitjana de l’última dècada). Com que no ha plogut el que s’esperava entre octubre i febrer, molts embassaments, buidats per l’alt consum durant les campanyes del 2021, estan força secs. I la tendència excepte fenòmens tan rars «tipus Filomena» van en la direcció contrària a la d’un país que pugui fer assumible amb èxit i no perjudicial en qualsevol sentit que es preï un esdeveniment esportiu de les característiques d’unes olimpíades d’hivern. En què pensen els Governs Catalans i Aragonesos?
