Que bé que ens aniria avui poder demanar opinió sobre la crisi d’Ucraïna a en Jordi Marsal, que vam acomiadar ahir en companyia del Nessun Dorma de Puccini, la Lacrimosa de Mozart i l’Ocàs dels Deus wagnerià. L’expertesa en estratègies de defensa incitava a suposar que la gestió política de l’amenaça bèl·lica havia estat sempre el destí manifest de la seva vida professional, però el cert és que va començar estudiant filosofia i ensenyant-la, primer a l’escola Joviat i després a la Universitat de Barcelona. Durant la carrera s’havia especialitzat en els presocràtics, els filòsofs grecs anteriors a Plató i Aristòtil, un dels quals, Heràclit d’Efès, ha passat a la història per la idea que no pots banyar-te dos cops al mateix riu perquè ni tu ni l’aigua no sereu els mateixos. La trajectòria del manresà així ho certifica: la primera responsabilitat a l’Ajuntament de Manresa, l’abril del 1979, va ser la de regidor de Cultura, però va canviar al departament d’Hisenda per una crisi del pacte de govern; el 1982, quan era peça clau d’un equip municipal amb majoria absoluta, va entrar al Congrés dels Diputats perquè el PSOE de Felipe González va obtenir molts més escons dels que ningú no s’esperava; un cop a la Carrera de San Jerónimo va començar com a simple vocal a la comissió d’Administracions Públiques, però al cap de cinc anys el van afegir a la de Defensa, àrea sense glamur per al progressisme; i s’hi va aplicar tant a fons que en acabar la setena i darrera legislatura va passar a treballar per al Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional (Ceseden). Durant les vacances d’estiu pouava en les arrels viatjant a la Grècia dels seus filòsofs, i potser pensava quines noves aigües trobaria en tornar, ell que tampoc no era mai igual al dia abans. Per cert: molts dels filòsofs grecs, entre ells el venerat Sòcrates, van ser hoplites, és a dir, soldats de la milícia armada d’Atenes que tant aviat defensava la ciutat com n’atacava d’altres per exigir-los el pagament de generosos tributs.