L’últim cop que vaig parlar amb ell feia, pocs dies que s’havia votat la reforma laboral al Congrés. Se’l notava molt cansat, el fil de veu era molt fluix, però això no li va impedir de fer una anàlisi exacta del que havia passat. «Entre la imprudència d’uns, la rebequeria d’uns altres i la bogeria dels tercers hem estat a punt de fer el ridícul més espantós» Aquesta ha estat l’última lliçó que em va donar el Mestre.
He tingut el privilegi de tenir-lo sempre al meu costat al llarg de la meva vida, soc conscient que sense ell no coneixeria el noble art de la política. Sempre he pensat que com que la seva saviesa i profundes conviccions eren molt notòries, feia que molts no preguntessin pel respecte que li tenien. Jo, des del primer dia li expressava el què pensava. Ell, elegant com pocs, sempre em donava aquell argument que jo trobava a faltar, aquella explicació simple que deia el perquè.
Feia més de 25 anys que era Diputat i la direcció del Partit em va fer saber que el Jordi no repetiria al Congrés. És fàcil d’imaginar els dies que vaig passar fins que vaig seure davant d’ell. Quan li vaig dir, em va mirar fixament i en digué «no els hi posarem fàcil, el candidat has de ser tu». I així va ser com vaig tenir l’alt honor de servir als ciutadans des del Congrés. Una persona que ha estat 25 anys diputat, que pocs segons després de saber que ho deixarà de ser, tingui aquesta reacció defineix molt bé el nivell del personatge. Un polític en estat pur, un polític en majúscules.
Intel·ligent com pocs, culte com la immensa minoria, llest com el que més, feien d’ell un personatge excepcional. Quan va arribar al congrés en poc més de 30 anys, el company Narcís necessitava algú de confiança a la Comissió de Defensa i el Jordi immediatament va demanar per fer el Curs d’Estat Major de la Defensa, i així és com va entrar en aquest món. El seu nou món. Abans havia fet política des del tardofranquisme, va fundar el PSC aquestes comarques i va ser un puntal d’en Joan Cornet a l’alcaldia. Més tard quan tot es torçà, es va quedar per formar a una nova generació a la qual va acompanyar fins a la presa de possessió. Quan va arribar aquest moment, ell ja començava a ser una figura destacada en el mon de la defensa, però a partir de llavors sense cap més responsabilitat, s’hi dedica plenament. Durant anys va ser president del conjunt de la representació Espanyola a l’Assemblea Atlàntica, això el porta a viatjar constantment arreu del Planeta.
Quan va acabar la seva vida de parlamentari, els militars el van reclamar per ser director adjunt del Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional. Un centre en què no ets conscient de la seva rellevància mundial fins que travesses el hall, gairebé sempre ple d’un centenar de banderes, corresponents als països d’on provenen els estudiants del moment. Allí hi va estar, ampliant i compartint coneixements, fins i tot després de la seva jubilació.
Un brillant polític i millor amic, descansi en pau.
