El paisatge després d’una batalla s’assembla força al que tenim en el nostre país. Hem passat d’omplir carrers, ponts, places, rotondes, cims elevats i turons de llaços grocs, pals, estelades, pancartes... a tenir-hi les restes del que havien estat. Som en temps de llaços caiguts, pals solitaris, estelades descolorides i pancartes destrossades pel pas del temps.
Hem passat de discussions per qui posava i pagava les reposicions, a no tenir ningú que les renovi. És el resultat de l’engany, la conseqüència del fracàs. De dir que teníem la independència a la punta dels dits a no voler reconèixer la fortalesa de l’Estat de dret, dintre del concert de les nacions.
De tenir una suposada majoria interna a constatar una majoria no disposada a aventures ni trencaments democràtics. Toca el lent retorn a la realitat. Passar d’un estat hipnòtic individual i col·lectiu a un d’arrelament a la vida quotidiana, acceptant els drets i deures continguts en les lleis fonamentals.
Hem deixat enrere els anys del procés, i comencem a recuperar el sentit de la realitat. Dic comencem perquè molts encara es mantenen en una altra realitat i són reacis a deixar-la. Volen seguir somiant i creant una vida paral·lela en la qual construeixen una nova vida, allunyada de la real. Caldrà esperar un temps perquè baixin i recuperin la normalitat.
Amb tot, la plena normalitat no la podem esperar abans de deu, quinze o vint anys. Haurem d’haver fet tres o quatre canvis de govern, a Catalunya i Espanya, per retornar a les relacions habituals. Amb els lògics canvis duts a terme per millorar temes que han comportat un clar deteriorament de relacions. Però el retorn es farà realitat, sense cap mena de dubte.
I seguirem omplint pàgines de la història en les quals quedarà per sempre una nova mostra de la rauxa catalana, en els anys del procés independentista. Les futures generacions ens estudiaran, enmig de l’estranyesa i el desconcert, per un moviment netament populista, portat per lideratges de segon o tercer nivell, directes, cap a un fracàs assegurat.
No ha estat un cas aïllat. Periòdicament, el país es deixa emportar per sortides de to de la mà de moviments populistes que prometen el paradís per ben poc esforç. D’aquest moviment en surten beneficiats uns quants, i perjudicats la immensa majoria, però són molts els que no ho reconeixeran mai.
I sí, ho hem tornat a fer. Ho hem tornat a patir, i hem tornat a perdre posicions, en les CCAA d’Espanya i de les regions de la UE. Som menys potents, menys rellevants, menys implicats en la governança d’aquí i de fora. La revolució dels somriures ha donat pas a la mediocritat dels fracassats. A veure si n’haurem extret les lliçons oportunes. I si us plau, netegeu el territori. És de tots, no només «vostre».
