Interior, nit. Sembla una discoteca. Cares de festa il·luminades per un flaix. Una noia jove –els seus cabells són més llisos i clars– i un nen pijo, com tants altres, amb aquest somriure que dona la festa i el saber-se, o creure’s, amb un brillant futur al davant. I el futur, per a ells, és prometedor. Exterior, dia. Una finestra a contrallum. Una oficina. Siluetes enfadades en una reunió tensa.
Per cada cançó de ruptura d’una amistat hi ha 10.000 cançons de desamor. Per no tenir, no tenim ni tan sols una paraula per designar aquest tipus de ruptures, no existeix la desamistat, però sí l’enemistat, tot i que això és una cosa diferent.
A Casado i a Ayuso se’ls ha trencat la seva, com sol passar en aquests casos, de tant utilitzar-la en benefici propi. Probablement no fos exemplar d’inici –tampoc ho són tants amors– però hi ha alguna cosa en aquesta foto de la discoteca, que ha corregut tant per les xarxes aquests dies, que va més enllà de l’enèsima història de corrupció i assalt al poder del PP. Perquè les amistats també es trenquen, o les mata el temps, per al comú dels mortals, i en aquestes fotos de discoteca que trobem en un calaix, o ens recorda la xarxa social de torn, o afloren en un vell mòbil, hi ha la promesa d’aquells que vam ser i de quan vam creure que ens anàvem a menjar el món.
Es parla poc de l’amistat, un vincle que de vegades es representa com de segon ordre respecte a l’amor romàntic quan aquest, sense amistat, difícilment passa de miratge. «Els amics són un mal necessari», he sentit dir sovint a una dona sàvia. «Cal tenir amics fins i tot a l’infern», ens recorda el refranyer. Però els amics no sempre són aquests germans que creiem haver escollit, encara que hagin compartit amb nosaltres tants o més moments de la vida que els parents, que hagin compartit festes, enterraments, divorcis i acomiadaments. Perquè les amistats solen prosperar quan es fonamenten en fortaleses, però es podreixen quan estan assentades en la debilitat d’una de les parts (o fins i tot de totes dues), quan el càlcul del benefici és el motor real de la relació. Les dues fotos de la pel·li de Génova, amb els seus llums i les seves ombres, van perdre focus en aquesta esquerda.
