Qui ens havia de dir que, després de dos llargs anys de dur la cara mig tapada, l’anunci que ja no cal produiria en algunes persones una sensació de desemparament absolut. Al principi, tot eren pegues. Respiració, parla i comprensió dificultoses; vulneració de la llibertat, imposició, ansietat. De mica en mica, però, ens hi vam anar adaptant, fins que la mascareta va començar a formar part de la nostra quotidianitat. Pel camí, vam aprendre a somriure amb els ulls, sempre de lectura més nítida i directa que no pas les rialletes incertes i ambigües dels llavis. Vam descobrir colors d’ulls que ignoràvem i, a falta d’un element essencial per a la comunicació no verbal com és l’expressió de la cara, vam fer dels gestos un llenguatge de signes viu i eloqüent, malgrat les limitacions del sentit del tacte. Les confusions a l’hora de reconèixer persones conegudes ens va permetre fer noves coneixences, i fer-nos els distrets davant les trobades incòmodes. Amb les mascaretes van desaparèixer els nassos grossos, les barbetes granelludes i els dentats montserratins. El morrió inicial va convertir-se ben aviat en un escut protector també de la imatge. I aquells primers cobertors facials d’un blau estantís van deixar pas a propostes artístiques originals i divertides. Estrany era l’aparador de roba on, entre altres complements de vestir, no aparegués una mascareta de seda o teixit fi, de conjunt amb la jaqueta o la bufanda, i un disseny d’alta costura. Per un temps, tots vam sentir-nos com peixos fora de l’aigua fins que, avesats a l’ortopèdia del tapaboques, ens hi vam trobar tan còmodes que, quan ha arribat l’hora de prescindir-ne, hi ha qui s’hi resisteix. A partir d’ara com dissimularem el nas gros, la fòbia social, la piga peluda? De ben segur que els primers homínids que van posar en circulació els eslips vegetals s’hi devien sentir d’allò més incòmodes, però al cap del temps qualsevol s’atreveix a sortir al carrer a pubis descobert.
