Si l’any 2014, quan va esclatar la crisi del Dombass, s’hagués disposat d’alguna mena de mecanisme per abordar democràticament (i per tant pacíficament) conflictes polítics de base territorial potser no hi hagués hagut aquella primer enfrontament bèl·lic i potser –només potser– ara l’exèrcit Rus no estaria envaint Ucraïna. O potser sí, perquè és evident que els objectius de l’atac que Moscou ha llençat contra el país dels camps de cereals i el cel blau (això diu la seva bandera) van molt més enllà de la suposada defensa de la minoria russòfona i russòfila d’aquella conca minera. El què és segur, però, és que si aquest conflicte concret i previ s’hagués pogut solucionar de manera democràtica i pactada, ens hauríem estalviat els 14.000 morts i Putin s’hauria quedat amb una excusa menys, que no és poca cosa.
I és que no n’aprenem. Els darrers 110 anys la majoria de guerres o conflictes armats que ha patit Europa han tingut l’origen –o el pretext– en les reclamacions de nacions o minories nacionals descontentes amb els estats on estaven adscrits. Començant pels pobles balcànics i centreeuropeus que anhelaven emancipar-se dels imperis austro-hongarès i turc i continuant per tants i tants noms que han quedat associats a la guerra i la violència: Alsàcia i Lorena, Danzig, Trieste, Irlanda, Euskadi, la Krajina, Bòsnia, Alt Karabakh, Còrsega, Abjàsia, Kosovo... Sí, ja sé que cada cas té una història i uns condicionats diferents, que cal fugir de les analogies simplistes i que per descomptat un mal no justifica una mal encara més gran, però és evident que la combinació problemàtica d’aquests tres factors: identitat, territori i poder polític ha estat i segueix sent explosiva. Després de tantes guerres i tants morts, ja seria hora d’establir un mecanisme del dret internacional que permetés gestionar aquests conflictes a partir de com a mínim tres principis. 1. Les fronteres dels estats no són ni sagrades ni eternes ni inamovibles. 2. L’autodeterminació no pot ser només un acte puntual de sí o no, sinó un procés col·lectiu de deliberació en el qual les dues parts pacten consensos que permetin mantenir o recuperar la convivència sigui quina sigui la decisió final. 3. Cal anar superant la idea de sobirania nacional per entrar en el terreny de les sobiranies compartides, les fronteres toves i la separació entre identitat i drets.
Sona a Imagine, ho sé, però no és cap somni. Al Irlanda, per exemple, fins que el brexit ho va espatllar, la frontera física, econòmica i mental que dividia l’illa estava desapareixent; els seus habitants compartien marc legal (l’europeu), es movien amunt i avall de la línia sense ni adonar-se’n i els que vivien al nord podien –i encara poden– optar per la doble nacionalitat. És un cas agosarat i exitós que va portar la pau i que hauríem de tenir molt en compte si el què volem és solucionar democràticament conflictes de base territorial i impedir que els malparits els utilitzin d’excusa per començar una altra guerra.
