Ahir vaig veure en un fulletó de Caixabank, penjat a la xarxa i parlant de la «gent gran», aquesta referència: «La igualtat és una necessitat vital de l’ànima humana. La mateixa quantitat de respecte i atenció es deu a tot ésser humà, perquè el respecte no té graus.» (Simone Weil). Una gran ironia en aquest moment. Em va sobtar veure’l en plena polèmica pel mal servei que ofereixen les entitats bancàries a la gent gran.
L’experiència és una font important de coneixement i saviesa i, des de temps immemorials, la gent gran ha ocupat una posició clau a la societat i se’ls demanava consell pel seu coneixement de l’entorn i de la història. En societats modernes i avançades com els països nòrdics, Suïssa o Japó, l’adult gran continua sent una figura respectada i venerada a qui cal cuidar i atendre. Però quin és el seu paper en la nostra? Segons la meva experiència, diria que se’ls ha relegat a un segon pla i que se’ls hi té molt pocs miraments. Els progressos de la medicina han contribuït a prolongar la durada de la vida i la gent gran ocupa una gran part de la població mundial. Ja parlem d’una «tercera i quarta edat. Estem al davant d’un canvi social que ha de ser objecte d’atenció perquè supera les pures anàlisis de dades demogràfiques o econòmiques i que planteja problemes d’ordre social i psicològic, i que hauria de portar a reflexions de caire cultural, ètic i moral.
Aquests dies hem rebut un toc d’atenció mediàtic arrel de la campanya que va engegar un metge jubilat reivindicant els seus drets enfront de la banca amb una campanya de recollida de signatures i que ha revolucionat, fins i tot les altes instàncies de l’Estat. És només la punta de l’iceberg i només un aspecte del tracte que es dispensa a la gent gran. El seu paper a la societat ha anat evolucionant i, amb la irrupció de la tecnologia i l’ampliació del coneixement, els seus ensenyaments van deixar d’ocupar un lloc cabdal i ja no suposen una aportació de «riquesa tangible». Perquè aquest és el terme que mou el nostre món: la riquesa i el mercantilisme. Un món que, amb una visió reduccionista, oblida i rebutja allò que ja no és «essencial» i els adults grans, que tant tenen a oferir, han passat de ser un valor a ser una càrrega. S’oblida que l’experiència acumulada és una riquesa que només s’obté amb el temps.
És fonamental tenir en compte la qualitat de vida de les persones grans, el respecte als seus drets, en una societat que ells mateixos van contribuir a edificar. Van sortir d’una guerra i, a base de treball i sacrifici, van tirar endavant un país sotmès i tota una generació, jo diria que dos amb la feina de suport als nets; molts d’ells sense o molt pocs estudis i a base d’una intel·ligència natural, amb molta dignitat i noblesa. Com podem permetre’ns oblidar les nostres obligacions morals i socials cap a aquelles persones que van aportar i aporten tant? La deriva encara es pot aturar, encara que només sigui per egoisme: qui no arribarà a vell algun dia...
I un altre dia parlarem dels problemes amb els que s’han enfrontar: el de la banca (desaparició de sucursals, de caixers i de servei personalitzat), la bretxa digital, la desatenció mèdica amb tanta digitalització dels CAP, la dependència de la família a l’hora de fer tràmits de qualsevol tipus... Pensem com se’n troben de desprotegits i dependents, o de desatesos, sobretot si estan sols...
