El model econòmic capitalista, on el diner –és a dir, el capital– s’inverteix per fabricar productes o donar serveis, a canvi de la corresponent remuneració, enfonsa les seves arrels a l’antiguitat, d’ençà que existeix la moneda com a garantia de canvi. És a partir del segle XVIII quan es desenvolupa a gran escala arreu del món. I amb un model de transaccions comercials i d’acumulació de capital ben establert i estructurat. Al llarg del segle XIX l’expansió de la industrialització –el resultat de les inversions privades per generar guanys, que van suposar una empenta per al desenvolupament tecnològic de la humanitat– va portar el model capitalista arreu del món. Però l’excessiva concentració dels guanys en poques mans i el baix nivell de vida dels treballadors va suposar la irrupció del comunisme com a alternativa. Durant dècades el xoc entre ambdós models va persistir, però finalment el capitalisme n’ha sortit sempre airós. I ha tingut una gran capacitat d’adaptació als diversos països i moments històrics.

De tota manera, el capitalisme actual presenta signes d’esgotament. I tot fa pensar que aquesta vegada hi haurà un canvi significatiu d’escenari. Això ens ho explica molt bé Alfons Durán-Pich al seu nou llibre El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de Casino (ed. Parcir); amb epíleg de Roger Vinton que analitza la singularitat catalana. Segons aquest assagista, empresari de llarga trajectòria professional, l’esclat de les noves tecnologies, el poder omnipresent dels oligopolis fruit de la globalització i el pes exagerat de les finances especulatives per sobre de l’economia productiva posen en tensió el sistema. Si hi afegim, a més, que la classe mitjana occidental està sent molt atacada per terra, mar i aire, perdent a poc a poc la seva capacitat d’influència, com també que la tensió mediambiental és creixent i ràpida, un nou ordre mundial s’albira a l’horitzó. No sabem, tanmateix, cap on anirà tot plegat, però no sembla que el futur de la humanitat estigui ben analitzat i consensuat. Fins i tot desconeixem si hi ha algun poder amagat que ho dirigeixi o bé tot és fruit de l’atzarosa estupidesa humana.

En qualsevol cas, i reconeixent que cadascú de nosaltres poca cosa hi pot fer individualment, sí que cal ser conscients que avui es viu un xoc entre un model polític democràtic i un d’autoritari. Teòricament, la gent està més preparada culturalment per escollir, però a la pràctica no ho sembla pas. Personalment, penso que el capitalisme, conceptualment parlant, no és pas el problema, sinó la manera com aquest es gestiona. L’economia de mercat on es preservi la lliure competència, on es limiti la concentració empresarial abonada per les oligarquies polítiques (amb estructures estatals sobredimensionades i, doncs, cares), amb democràcia directa –o sigui, no segrestada per la partitocràcia– és la base perquè tot funcioni raonablement bé. Com també un control públic que eviti l’especulació de les matèries primeres i dels subministraments bàsics. I fer això sí que és liberalisme (llibertat i igualtat d’oportunitats), no pas el que avui s’entén com a tal.