La guerra a Ucraïna monopolitza els espais informatius, les tertúlies de les persones expertes a tots els mitjans de comunicació. De fet no sé com s’ho fan per poder/saber parlar de tot. Però aquesta guerra, com havia passat també amb la de l’Iraq i molt abans amb la del Vietnam, ens desperta la por, la frustració, la ràbia de sentir que estem en mans d’una colla de sonats a qui no importem el més mínim. Milers d’anys de viure en aquest planeta ens han servit de ben poca cosa. No en parlaré més d’aquesta ni de cap altra de guerra (en el món, a dia d’avui, n’hi ha unes quantes més). Reitero: no en vull escriure. Pensar-hi no ho puc evitar, tot i que intento fer-ho el mínim possible, perquè estic esgotada de la pandèmia, de la crisi econòmica i social en la que vivim, de la tristesa que ens envolta per molt que vulguem fer veure que no hi és. Cansada.
Així doncs, a mi m’ha donat per veure una sèrie ja antiga que no havia vist mai, els Soprano, i, sincerament, entenc que la crítica la consideri una de les millors sèries que s’han fet mai. Com potser ja sabreu, és la història d’una família, els Soprano, de mafiosos a la ciutat de New Jersey i, malgrat que el tema és seriós té un punt d’humor molt bo. El seu racisme, homofòbia, s’expliquen a partir de situacions concretes i quotidianes que il·lustren de manera molt eficaç uns estigmes i estereotips que no són pas exclusius de la població mafiosa. Mafiosos enamorats de la pel·lícula The Godfather, creients, patriotes, però que viuen fora de la llei: extorsió, economia submergida, prostíbuls, drogues... En fi, tot el que us podeu imaginar i més.
La lectura, si us agrada llegir és clar, també pot ser una bona opció. No patiu que no us faré una llista de llibres per llegir, perquè això és molt subjectiu. Però ara que he escrit la paraula subjectiu permeteu-me aprofitar per recollir una idea que fa uns dies va escriure en Joan Minguet Batllori sobre els premis que ha concedit la megaomnipresent editorial Planeta. D’una banda, a la senyora Moliner i de l’altra, al senyor Cruanyes. Aquest darrer, per cert, no havia escrit mai un llibre i ves per on que a la primera ja té premi. Al nostre país hi ha escriptors i escriptores que es mereixen ser llegits, que escriuen bé i tenen coses a dir, però que no tenen premis. I si no ens agraden els premiats, sempre en podem llegir de qualsevol altre país del món: la lectura sempre és una bona manera de mantenir actiu i viu el cervell. Cuinar també és una bona alternativa; si us agrada, és clar, estar entre fogons. Suposo que dibuixar, cosir, construir legos, fer mots encreuats també són opcions. Hi ha tantíssimes coses que podem fer per no pensar en guerres i pandèmies... Mirar per la finestra de casa i veure el paisatge. Potser no és el més bonic, però és el nostre, el que forma part de nosaltres i nosaltres d’ell. Les olors de casa nostra, del cafè del matí, de qui viu al pis de sota i ja està fent el brou per dinar. Els perfums dels nostres fills o filles adolescents que s’unten de manera inconfusible per deixar petjada, la seva petjada que camina ferma i decidida a menjar-se el món (el seu món) en el qual hi ha Putins, però també amics, el mòbil, les classes avorrides, els somriures còmplices amb la persona que els fa tilin, respondre amb un bé a la pregunta dels adults de com ha anat el dia. Doncs el dia ha anat bé, perquè està en les petites coses –el déu de les petites coses tal i com escriu l’escriptora Arundhati Roy– que estan al nostre voltant i també dins nostre. Busquem-les i gaudim-les tot menjant raïm del senyor Mora (en algun article us ho explicaré).
