Josep Oliveras Samitier, catedràtic emèrit de la Universitat Rovira i Virgili, va presentar les Memòries «molt interessants i extenses» d’una persona que va intervenir directament en el procés de canvi polític de la ciutat. Considera que no n’hi ha gaires i remarca les vivències de Rosa Casajuana, Juli Sanclimens o Maurici Perramon de les cintes, però algunes només toquen unes èpoques determinades. Al seu parer, les memòries serveixen per recordar fets viscuts i que els altres se’n puguin assabentar. Algunes amaguen la realitat i són justificatives, així que cal estar alerta. D’altres tenen ganes de perpetuïtat, ja que tota memòria implica un cert egocentrisme. Majó deixa clar què vol fer i per què: refer tant bé com pugui el temps històric durant el qual ha tingut un lloc al món. Com que l’autor ha llegit molt, el llibre conté moltes cites, algunes de brillants, d’un personatge que s’ha compromès amb la societat i es rebel·la davant de situacions que considera injustes. Oliveras el qualifica de «manresà rebel amb causa». Es resisteix als dictats de l’autoritat i oposa el que creu que és just al que no ho és. Hi ha dues opcions a la vida: cap al conformisme amb una actitud mesella o cap a la rebel·lia amb una actitud transgressora i revolucionària. Majó entén que el progrés necessita de la lluita del poble. Es confessa rebel, aprèn a base de garrotades vivencials, introvertit, tímid però decidit, un pèl hedonista, ingenu, egocèntric, comunista, antisistema, independentista i idealista: «Volíem fer un país lliure, just socialment, de progrés, on les classes populars fossin hegemòniques i tinguessin el poder».
Oliveras i Majó es van conèixer a Art Viu, que pretenia fer entrar a la ciutat corrents d’aire fresc per canviar la mentalitat conservadora i estèril de molts caps manresans. Es van trobar en actes de la Transició i de la naixent i controlada democràcia. Esmenta el pròleg «molt bonic» dels seus fills Laia i Adam, fruit del matrimoni amb Montserrat Garriga. Després de la introducció, el primer capítol va de 1940 a 1967: anys durs, on el Ramon és fruit de quan les parelles es retroben després dels 3 anys de guerra civil. Majó explica com vivien a casa seva, l’escolarització als Hermanos, la incorporació a Telègrafs, el CECB, Cine Club, Art Viu. Reflexiona molt, arran de la mort de la seva mare, sobre la religió, esmenta la mili a Menorca, l’ingrés al PSUC, amb les accions que van emprendre. Marxista, però influït també per un cunyat anarquista, com els germans Martínez. Participava als debats al Cercle Artístic i Las Vegas. En aquesta època pren consciència de les injustícies socials, del catalanisme i de l’escalada. La segona part va de 1968 al 2000: naixement de l’Adam, l’Assemblea de Catalunya, detencions i l’entrada a l’Ajuntament. Analitza situacions, com que el poder econòmic de la ciutat minava el polític, calia fer un front d’aliances. A més dels compromisos polítics, s’esmenta el CECB, les expedicions alpinistes amb el seu amic Montfort. El desencant amb el PSUC i CCOO. Es posa amb nous saraus: Moviment per la pau, contra l’OTAN, critica el pas dels polítics professionals als «bocacionals», de boca, sense noció de la realitat. La tercera part va del 2000 al 2020: viatja perquè té un esperit d’aventura, retorna a la universitat, s’apropa a la CUP i es fa membre de l’ANC. Finalment, fa balanç del que ha estat la seva vida.
