L’orgull i la por veient el berguedà Manel Alías al front del Donbass es contraposen. Seguint-lo reforço la passió per aquesta professió: la d’explicar la realitat enduent-se l’espectador cap al lloc de la notícia, sobretot quan és tan dura i amb el temor de prendre mal. Al moment d’escriure aquesta peça ell tornava cap a Moscou en un tren, amb el seu casc convertit en una icona del periodisme. Ha estat informant a primera línia de foc i voldria continuar veient les seves cròniques tranquil·les des d’allà, de qualitat i sense èpica buida, però hem de deixar de patir per ell i els seus camarades. L’etern dilema informatiu a les guerres.

Les darreres aportacions del nombrós planter de periodistes de Berga han passat del casc acolorit de l’Abraham Orriols durant els disturbis al final del procés català a la consagració entre els grans de l’ofici a un home que està fent feina de Pulitzer a la guerra d’Ucraïna. L’un i l’altre van debutar a la Televisió del Berguedà. Jove, estudiant, hi feia magazins i esports. També participava en classes d’aeròbic en les quals era l’únic noi. Es va començar a fer conegut a tot el país presentant programes d’informació per a jovent a l’InfoK de TV3 fins acabar amb l’honor màxim (i arriscat) del periodisme autèntic: a un front bèl·lic. Ho escriu algú que no hi ha estat mai i defensa negre sobre blanc que el món (no) és un lloc perillós. Sort del parèntesi!

Mentre les bombes van caient, la immensa majoria de nosaltres encara no som capaços de distingir la parla russa de la ucraïnesa quan escoltem els nostres veïns d’aquells llocs del planeta. Ara, amb ells i amb els seus compatriotes començant a arribar ben aviat, apareixerà l’única benedicció dels conflictes armats: la solidaritat cap a les víctimes. Tampoc faltaran actes públics a places amb líders i aprofitats xuclant càmeres simulant empatia cap als refugiats. Els que ens necessitaran són els mateixos que fins ara eren vistos amb recel per importants bosses de la societat d’aquí. Els rebrem amb pessigades d’ajuda i compassió. Un canvi de percepció i la gran atenció informativa permetrà aquesta vegada mostrar-se propers a tot el ventall polític. Des de «Putin assassí» a «No a l’OTAN» hi cabran tots, des de Vox fins a la CUP.

Hem d’ajudar-los. Els que ja són aquí de fa temps i els que vindran havent perdut casa seva per les bombes. Fa mal només imaginar-ho. Mentre escampem solidaritat de telenotícies podríem valorar-nos en aquesta societat. Per damunt de tot ens caldria pensar en quina sensibilitat tenim en la nova època de tots els colors, llengües i costums. Quan els recels cap als diferents ens fa actuar sense sensibilitat col·lectiva envers els forasters. Fins que a alguns blancs els plouen míssils.

En una de les últimes entrevistes al front, el Manel parlava amb una padrina ucraïnesa. Podria ser la de qualsevol de nosaltres. Li explicava que el seu remei a tot el que els passa és prendre’s moltes «valerianes». Vaig a comprar-ne.