Si vols la pau, prepara la guerra». Sentència atribuïda a Juli Cèsar, si bé els estudiosos posen l’origen en l’escriptor romà Vegecio, amb una traducció lleugerament diferent: «Si realment desitges la pau, prepara’t per a la guerra». Sigui quin sigui l’origen, queda clar que, per garantir la pau, has de tenir els elements indispensables per fer-ho possible.

A vegades, la realitat suposa un ràpid i dur aterratge al que ha estat la nostra història. La de la humanitat, en el seu conjunt, i la particular d’alguns països que no han estat precisament afavorits en el seu destí. Rússia n’és un clar exemple al llarg de tota la seva història. Una història plena de guerres, ocupacions i revolucions, sotmesa a sanguinaris governants, molts dels quals sota grans proclames, han tingut un comportament d’autèntics dictadors.

Que un exagent del KGB hagi arribat al màxim càrrec, i mitjançant tota mena d’estratègies s’hi hagi mantingut, demostra el tràgic destí del país més gran del món. Per a major problemàtica, és potència nuclear i disposa del segon exèrcit en l’àmbit mundial.

Si algú dubtava de les seves intencions, després de l’ocupació i integració de la península de Crimea, ha pogut veure com, sota l’excusa de «protegir» els territoris de parla russa d’Ucraïna, ha desfermat una guerra d’imprevisibles conseqüències i desconegut final. D’excuses i justificacions, en té, i si no, se les inventa. I vol imposar les seves condicions, fins al punt d’amenaçar Suècia i Finlàndia si demanen entrar a l’OTAN. La sobirania nacional no la té en compte, puix es considera amo d’un imperi.

I torno al principi. Sí, estem vivint, en viu i en directe, no solament una tragèdia a Ucraïna, sinó que res pot fer descartar una ampliació del conflicte fins a extrems imprevisibles. Aquí és on em permeto alguns records de fa ben poc temps en contra de l’existència de l’exèrcit espanyol, i moltes accions i actuacions dutes a terme per foragitar-lo del nostre país, es digui Catalunya, es digui Espanya.

M’han vingut imatges de rebuig i negativa a ser presents en els Salons d’Ensenyament, a Barcelona, amb una Ada Colau (Comuns) en contra dels uniformes i sobretot de donar informació i explicacions sobre els estudis i la professió militar. Igual comportament vist per l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas (JxCat), i alguns altres representants d’ERC protestant per exercicis i pràctiques en punts dels Pirineus o zones costaneres.

Alguns dels més oposats han hagut de callar quan han vist l’UME (Unitat Militar d’Emergència) actuar contra la pandèmia o en desastres naturals, motivats per l’aigua o els incendis. Em demano si a les properes edicions dels Salons d’Ensenyament gosaran moure fitxa contra una professió indispensable per assegurar les nostres formes de vida.

En un article anterior ja vaig exposar la necessitat d’augmentar la despesa en Defensa. Formem part de l’OTAN amb 28 països més. Hi destinem l’1,17 % del PIB quan hem d’arribar al 2%. L’esforç dels darrers anys ens ha permès situar-nos en el 18è lloc sobre 140 països, però ens correspondria pujar fins al 12è, on som en tant que potencial econòmic, i tercer en l’àmbit de la Unió Europea.

Les coses són com són, no com alguns somien.