En el meu llunyà servei militar, un company d’instrucció cada dia passava per l’estafeta de correus del campament a deixar-hi un sobre amb un dibuix i unes ratlles. Tots donàvem per fet que escrivia cartes a la seva nòvia, per bé que en aquells anys setanta i en el marc de l’exèrcit les úniques nòvies permeses i reconegudes eren el fusell d’assalt cetme. Els dibuixos d’aquell noi, arrencat d’una masoveria del sud, on uns pares afeixugats pels anys i la feina de parcers havien quedat orfes del suport del fill, anaven adreçats a la seva germana petita, afectada per una pòlio paralitzadora. Malalta i patidora, la nena vivia amb angoixa l’absència del germà. Associava l’exèrcit amb fer la guerra, tenia por del que pogués passar al seu germà i de no poder-lo tornar a abraçar mai més. Per això, el germà, conscient del patiment, la consolava amb dibuixets, on es representava ell mateix caçant conills amb una escopeta d’aigua, fent servir el casc com a peixera i disparant flors pel llarg canó d’un tanc. Així és com passem les hores, li escrivia a peu de pàgina, i li enviava petons i el perfil d’una cara somrient. Passats els tres mesos d’ instrucció, van destinar-lo a Jaca, més lluny encara de casa, i ja no en vaig tornar a saber res més. Si ara em ve a la memòria és pels TikToks que aquests dies un soldat ucraïnès envia a la seva filla, cantant i ballant en el mateix camp de batalla juntament amb altres companys seus, perquè no pateixi. El soldat Alex Hook, com el meu vell company andalús i com el Guido de La vida és bella, només pretenen evitar el patiment a qui més estimen, fent creure que la guerra és un joc, les armes són una joguina i que aviat, quan tornaran a casa, podran dir que tot plegat no ha estat més que una broma de mal gust. Com ho és que la part interior d’una arma de foc s’anomeni ànima.
