Ho ha tornat a fer. A Rosalía, filla d’aquest segle, no li dona la gana fer el que el seu públic espera d’ella. No hi ha cap rebel·lia en aquest món que, tenint el talent que té la catalana, es permeti el luxe de presentar el seu nou disc amb un parell de cançons aparentment banals, com Saoko i Chicken Teriyaki. Una servidora detesta el reggaeton, però reconec que el que està fent Rosalía no em disgusta del tot. Ha canviat les lletres masclistes del reggaeton mainstream per paraules sense sentit portades a l’absurd. I, francament, prefereixo sentir Chicken Teriyaki mi gata quiere maki, abans que «Pepa y agua pa’ la seca. To’ el mundo en pastilla en la discoteca». Molts fans de l’etapa d’El mal querer li recriminen que no segueixi per aquell camí i no estan contents amb el nou rumb que ha pres l’artista. Alguns fins i tot es refereixen al futur disc com El mal componer. Però ella es riu dels seus haters». Contesta els seus tuits amb ironia i presenta les seves cançons fent tiktoks. Reconstrueix el gènere del reggaeton i es reinventa en cada nova cançó. Trenca esquemes. I jo m’escolto les noves cançons una vegada i una altra i, tot i que em costa, vaig analitzant i trobant el sentit a tot. Com el bon art, no s’entén a la primera i té moltes capes. Transformació, canvi, poder, inspiració i valentia.

El 18 de març treu el disc Motomami, i els tracks que ens ha regalat ja l’han convertit en trending topic, tot i que sigui a cop de hater. Però Rosalía no té por de les crítiques i sap molt bé qui és i on és. Potser l’estil de Rosalía és que no té estil o no vol encasellar-se en cap. Amb cada nou disc defrauda alguns fans i en guanya altres de nous, però no li importa. S’ho permet i s’ho regala.

Fa el que li surt de la peineta. Ajunta el jazz amb el reggaeton i es queda tan ampla. Rosalía fa art i es diverteix veient com al seu públic li explota el cap. Però ho té tot controlat, no en tingueu el menor dubte. Una dona que munta una Kawasaki no pot estar equivocada.