El moment històric que ens ha tocat viure es defineix des d’un punt de vista polític per l’hegemonia del model dels estats sobirans, que ocupen pràcticament tota la terra habitable: a cada ésser humà li pertoca una nacionalitat. La raó d’estat s’imposa en tots els ordres de la vida i, com no podia ser d’una altra manera, també afecta el món de l’esport, que s’estructura a partir de la pertinença a les federacions representatives de nacions independents. El mantra «no s’ha de barrejar l’esport i la política» és un absurd perquè des dels Jocs Olímpics, on cada atleta competeix per un estat i no per si mateix o per un club, fins a qualsevol altra competició segueix la lògica estatal. La mateixa que ara es fa servir per fer fora els esportistes russos de l’activitat per la qual legítimament s’han classificat. Per fer mal a Putin, fan mal a homes i dones que, més enllà de la seva adscripció ideològica, tenen tot el dret del món a jugar igual que altres esportistes que no han tingut la sort o la dissort de néixer en el costat equivocat del relat occidental del moment. Implica això que defensar el dret dels atletes russos a competir és estar al costat de la tragèdia que està perpetrant Putin? Només si es mira la realitat amb la lògica de l’estat: fer mal als ciutadans russos és fer mal a l’autòcrata rus i tot allò que ell representa. Una sentència que no s’aguanta per enlloc. El súmmum del cinisme és apartar Rússia –un estat pretesament democràtic presidit per un personatge autoritari i dictatorial profundament perillós– d’un Mundial de futbol que tindrà lloc en una dictadura. La hipocresia i la ignomínia són il·limitades.
