El 8 de març commemorem el Dia Internacional de la Dona, una data que recorda la lluita històrica de moltes dones pels seus drets, tradicionalment negats, tant en l’àmbit laboral com social o de participació política. En la memòria ens queden episodis tan lamentables com l’incendi d’una fàbrica tèxtil a Nova York l’any 1911 en el qual van morir més d’un centenar de dones –immigrants– que reclamaven una millora de les seves condicions de treball.
En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya ha aprovat enguany una declaració institucional que ens recorda que “al llarg de la història, tant a Catalunya com arreu del món, els drets de les dones no han estat atorgats, sinó que han estat guanyats mitjançant l’organització col·lectiva i la mobilització de les dones mateixes. Malgrat els avenços aconseguits en tres segles de corrents de pensament feminista i dos segles de lluita organitzada, els drets de les dones encara no estan plenament garantits, no són una realitat per a moltes dones i estan subjectes a retrocessos”.
Una altra institució que ha efectuat passes decidides vers la igualtat de drets entre homes i dones és el Parlament de Catalunya. Després d’uns dies de sotrac periodístic a causa d’unes informacions no molt ben explicades, cal reconèixer la seva activitat constant –sovint discreta– complint adequadament amb la funció que legalment té assignada i el mandat popular sorgit de les urnes després de les darreres eleccions. Una tasca silenciosa, com dèiem, però que s’exerceix de forma decidida sota la direcció de la presidenta Laura Borràs i amb un Parlament amb més dones que mai, caminant decididament cap a la paritat necessària.
Així, des de l’inici de la legislatura fins a desembre del 2021, la cambra catalana ha aprovat lleis (2) i decrets lleis (16), té en tràmit nombroses iniciatives legislatives (35), projectes de llei (3), proposicions de llei (27) i iniciatives legislatives populars (5). Tot això, sense comptar les sessions plenàries (21), les reunions de la Mesa (50) i de la Junta de Portaveus (31) o de les comissions (167).
Dins de tot aquest paquet normatiu voldria destacar les diverses iniciatives, moltes d’elles pioneres, que s’han dut a terme en l’àmbit dels drets de les dones. A banda del Pla d’Igualtat, elaborat a l’anterior legislatura (una actuació que ens situa entre les cambres més sensibles al gènere d’Europa), i que representa una experiència inèdita que comporta una diagnosi de la situació de les dones i els homes al Parlament, tant dels representants electes com del personal que hi treballa, cal destacar també el Protocol del Parlament de Catalunya per a la prevenció, la detecció, l’abordament i la resolució de situacions d’assetjament sexual, per raó de sexe, d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere. L’objectiu general d’aquest protocol és establir el marc d’actuació per a gestionar conductes d’assetjament sexual, per raó de sexe, d’orientació sexual o d’identitat de gènere amb la finalitat explícita d’erradicar aquest tipus de conductes en l’àmbit del Parlament de Catalunya, així com en l’exercici de l’activitat professional i política de les persones que hi treballen o hi interactuen o com a conseqüència d’aquesta activitat.
Soc conscient, i ho entenc, que certament tot aquest enfilall de textos legals poden semblar a l’hora de la veritat una mena de paper mullat. És a dir, unes simples declaracions de bones intencions que realment no arriben a materialitzar-se en res concret. Però això no és així. El Parlament avança, no només perquè és la voluntat de les qui el regeixen de fer-ho així, sinó també perquè la societat avança. Recordem que a la primera legislatura hi havia només vuit diputades, una representació que ha anat creixent fins a les seixanta-cinc actuals, xifra que significa el 48,1% dels escons. Al llarg d’aquests anys, la cambra ha treballat perquè la igualtat efectiva entre homes i dones sigui una realitat i no únicament un desig. La lluita feminista es materialitza en tots els àmbits: a casa, al carrer, a la feina o al lleure. I també a les institucions, també a la màxima institució de Catalunya, que ha de ser el reflex i l’exemple de la lluita constant de moltes dones que, com les de la fàbrica tèxtil de Nova York, lluiten per la igualtat deixant-se molts cops la vida.
