Sempre s’ha dit això que «dels errors s’aprèn». Cert. Però també depèn. Dels errors s’aprèn, si se’n vol aprendre. I aquest voler, passa en primera instància per voler-los reconèixer. Més encara, per voler-los identificar d’una forma proactiva.
Sense un interès genuí en aprendre i millorar al llarg de la vida, o sense equips que es coneguin bé i que gaudeixin d’un clima de confiança i suport mutus, aprendre dels errors pot ser una quimera.
De fet, no són pocs els entorns econòmics i empresarials que, no només no faciliten que les persones i els equips siguem autocrítics amb els nostres assoliments, sinó que més aviat fomenten el contrari: que les pífies s’amaguin sota una catifa que ningú vol aixecar, per si en pot sortir perjudicat. En aquests entorns, més que aprendre dels errors, el que s’aprèn és a camuflar-los. Un aprenentatge col·lectiu que es fa ràpidament quan les conseqüències d’errar són desmesurades, desproporcionades i focalitzades en la persona més que en alternatives de reparació.
Per contra, en ambients oberts al diàleg, equips que busquen les causes i les solucions (no pas els culpables), i on les persones cooperen enlloc de competir, l’error pot ser un magnífic motor de canvi.
Està també clar que hi ha entorns on això és inimaginable, perquè l’error es paga massa car. Al sector de la salut, per exemple, on el que hi ha en joc pot ser la vida. En aquests entorns, però, hi ha tota una cultura i una manera de fer que s’orienten a evitar els errors o, en el pitjor dels casos, a identificar-los el més aviat possible per trencar-ne la cadena. En el cas assistencial, seria tot el que es recull en el que s’anomena «seguretat del pacient».
Però tret d’aquests àmbits extremadament delicats, en general treballem en assumptes i àmbits que poden tolerar perfectament dosis de pífies raonables. En aquest punt, m’agrada sempre recordar una frase que m va dir una sàvia infermera fa una colla d’anys: «Carlota, en aquestes taules no se’ns hi mor ningú», referint-se a la meva taula plena de papers i en contraposició a les «taules de quiròfan». Des d’aleshores que me la recordo quan em col·lapso excessivament, i que la transmeto a les persones amb qui treballo. Perquè treballar sabent que pots errar, fomenta la innovació i provar de fer coses diferents i noves i, sobretot, permet poder afrontar els fracassos d’una manera constructiva. En definitiva, a aprendre’n.
Aquesta manera d’entendre la cultura de l’error l’he vist treballar de manera magistral amb metodologia de la simulació. Amb uns bons facilitadors, experts en la matèria, no només s’aprèn a donar i rebre feedback, sinó que també permet aprendre a reconstruir els algoritmes mentals de presa de decisions (els mapes mentals amb els quals les persones i els equips fem les coses), de manera que es pot accedir a l’origen profund de l’error (que a vegades pren forma tècnica, però sovint prové de factors tan humans com les falses suposicions o por i vergonya de demanar ajuda). És des d’aquesta mirada profunda que podrem corregir-lo per evitar que torni a passar.
Només si en volem aprendre, n’aprendrem.
