Escriure poesia és potser provar d’interpretar des de la paraula –en certa forma, doncs, des de la raó– la complexitat del que existeix. És a dir, aportar el testimoni de la nostra mirada projectant-se sobre la realitat, sovint caòtica, i esforçant-se a trobar-hi un ordre i un sentit. Entre els escriptors catalans actuals, ocupa un lloc rellevant Josep M. Sala-Valldaura, autor d’una obra notable com a poeta i com a assagista. Nascut a Gironella, ha dut a terme una labor fructífera i influent com a autor, però també com a professor de la Universitat de Lleida. Recentment s’ha publicat, a cura de Nathalie Bittoun-Debruyne, el volum Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura, que aplega estudis realitzats per dues figures eminents de la catalanística internacional, Marie-Claire Zimmermann, la primera catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de la Sorbona a París, i Jad Hatem, catedràtic de Filosofia i Literatura de la Universitat Saint-Joseph de Beirut, un dels centres acadèmics més antics i prestigiosos del Pròxim Orient. Com ens recorda Nathalie Bittoun-Debruyne, evocant Antonio Skarmeta, la poesia no és de qui l’escriu, sinó de qui la fa servir. I és cert que el cicle poètic no es tanca fins que té lectors i certament s’arrodoneix si hi intervé, a més, la mirada d’un crític. En aquest volum conflueixen dues aproximacions diferents a la poesia de Sala-Valldaura, valuosíssimes introduccions a la seva manera d’entendre i de viure la literatura, que acompanyen i orienten el lector en l’aventura d’aprofundir-hi. Marie-Claire Zimmermann ho fa amb l’anàlisi de cinc llibres, que esdevenen més transparents amb l’estudi formal i temàtic que en fa. Ens en descobreix l’esperit i l’arquitectura. Sala-Valldaura a la seva poesia dibuixa un cert autoretrat i hi reconeixem els eixos de la seva consideració de l’existència. Hi tracta de la consciència del temps («No hi ha pas finestres ni murs a la casa del temps»), de la pèrdua de les persones estimades, de l’amor, de la naturalesa de la llengua per a la comprensió i la construcció del món, del riu com a metàfora de la vida, de la recerca de l’origen («Nedant pel riu tan fosc de les paraules, /corrent amunt,/ fins a les deus on brollen»), del silenci de Déu,... Hi denuncia la pulsió destructiva i depredadora. S’hi perceben, en paraules de Zimmermann: «una terrible lucidesa» i «una profunda malenconia». La poesia de Josep M. Sala-Valldaura en reflecteix la humanitat, la saviesa. A la segona part del llibre, Jad Hatem hi pren en consideració poemes concrets, que, amb un plantejament que integra la perspectiva filosòfica, analitza minuciosament posant-los en relació amb textos fundacionals de la cultura mediterrània i amb la veu d’altres poetes com Antoni Clapés. Jad Hatem hi examina l’experiència del silenci i la paraula. Amb tinta blanca ens il·lumina a l’hora d’endinsar-nos pels camins de l’obra de Sala-Valldaura.
