Ja fa curiosament dues setmanes que jo havia quasi conclòs aquest mateix article. Amb idèntic títol, però amb contingut notòriament diferent. I confesso que, per motius que tot seguit explico, quan el tenia a punt de trametre a Regió7, atesa la dimensió dels esdeveniments mundials sobrevinguts, em vaig sentir en la imperiosa necessitat de llançar-lo a la paperera.

El cas fou que l’oportunitat i desig d’escriure’l m’havia sorgit uns dies després del 22 del mes passat amb motiu de rememorar i destacar que en aquella precisa data de febrer s’havien complert els 70 anys de la mort del famós escriptor austríac d’origen jueu Stefan Zweig (1881-1942). Novel·lista, poeta, biògraf, assagista i dramaturg. Autor de gran quantitat d’obres tals com Moments estel·lars de la humanitat, Missatges d’un món oblidat, Amok, Maria Antonieta, Fouché i un llarg etcètera. En definitiva, un talent de dimensió i fecunditat irrepetibles.

L’antibel·licisme i l’europeisme foren des de sempre els predominants ideals d’aquest multidisciplinari personatge. En definitiva, una Europa cohesionada i plenament pacificada era el seu somni.

Lògic fou que l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 ja el pertorbés profundament. I no cal dir que l’any 1934 amb l’accés del partit nazi al poder alemany com a preludi de la Segona Guerra Mundial i l’antisemitisme exterminador d’Adolf Hitler, determinaren l’exili de Zweig a través d’Europa i Amèrica tot veient de lluny com el tràgic panorama esvaïa les seves il·lusions. Aquell creixent suplici el portà, junt amb la seva segona esposa, Lotte, a abandonar ben abraçats aquesta vida tot compartint l’etern sedant d’una dosi de barbitúrics a la ciutat brasilera de Petròpolis.

El lector fàcilment comprendrà ara l’esquinçament i renovada redacció del meu article anterior en el qual jo honestament intentava fer memòria i homenatge a Zweig, des de la imatge de l’Europa d’avui ja molt més consolidada i pacificada que aquella altra, hitleriana i tràgica de 70 anys enrere. Però el cas fou que, inesperadament, fa un parell de setmanes es trastocà la situació mundial degut a la planificada i despietada acció de l’autòcrata dirigent rus Putin amb la seva agressiva invasió al sobirà territori d’Ucraïna en clara violació del dret internacional.

Avui persistents columnes invasores van penetrant sincrònicament a la frontera meridional d’Ucraïna, entre Mariúpol i Odessa a fi d’enllaçar amb Crimea i el mar Negre, i als límits septentrionals amb el preferent objectiu d’ocupar Kíiv, capital del país.

Projectada des del Kremlin com a guerra llampec, ja ha ocasionat a hores d’ara molts milers de morts i més de dos milions de fugitius. Topa, però, amb la ferma resistència patriòtica liderada pel president Zelenski, que alenteix l’avenç de la invasió, amb l’ajut material, moral i amb armaments dels països de l’OTAN, ja que no amb el concurs militar directe dels mateixos estats en l’assenyada evitació d’una segura i apocalíptica tercera guerra mundial.

«No a la guerra» és el clam i el text que hom escolta i llegeix avui a milers de carrers i places de l’Europa Occidental, proclamant el més sagrat dels ideals del gènere humà. El trist i dramàtic del cas és, però, que aquesta guerra concreta és ja una realitat inexorable en mans de la crueltat de l’invasor enfront a la qual no cap el diàleg per tal de posar-hi fi, sinó tan sols el trist i moral recurs de la resistència.

Sobre aquest particular, dues opinions autoritzades. La de Stefan Zweig: «La mesura més segura de qualsevol força és la resistència que venç». I la de Zelenski: «No abaixarem les armes». I pel que fa al futur, incert i preocupant, em quedo amb la del nostre mossèn Ballarín: «Que Déu hi faci més que nosaltres».