Des del terrat de l’edifici més alt és des d’on tens les millors vistes. Muntanyes, les teulades dels altres, els estenedors amb roba que voleia, les xemeneies i els espais buits, plens d’aire, per on s’expandeix el so de la ciutat que neix als carrers i que en ziga-zaga esquiva edificis i finestres i rebota als senyals de trànsit fins que es fon allà on ets. Des de la teulada més alta pots encimbellar-te encara més amunt, posar-te de puntetes i estirar el braç. Si mai no ho proves, pots arribar a pensar que a dalt de tot només hi ha obvietats: núvols, cel i un estol d’ocells en vol rasant. Però si ho intentes, descobreixes llocs on el cel es torna sostre, un topall transparent fet de vidre translúcid. De fet, hi ha qui pensa que no existeix cap barrera, que és un invent i te n’exposa arguments. T’explica la seva experiència personal i et diu que quan ha aixecat el cap no ha picat mai amb res, i et mostra els braços sense rascades i et fa mirar enlaire, i on ella hi veu una atmosfera nítida, sense obstacles ni torbaments, tu només et fixes en un grapat de cables d’electricitat antiestètics que no saps com algú ha permès que creuessin sense cap mena de poesia sobre tots nosaltres. I et fregues el cap justament al punt on et claves la punxa de la taula del menjador cada vegada que t’hi ajups, no saps si per recollir un objecte caigut o bé per amagar-t’hi.
Però no només hi ha sostres que fan nosa. Hi ha finestres envidriades inútils amb barrots que no serveixen per a res. Hi ha parets de vidres inservibles repartides sense cap mena d’ordre per qualsevol cambra, envans asfixiants que no constaven als plànols originals però que s’han erigit al mig del pas per fer-te nosa. Destorben. Et fan entrebancar. Et separen de la resta. Et fan sentir sola. Poca cosa. Insignificant. Però el pitjor de tot són els terres de vidre que et regalen una falsa sensació de seguretat, com si caminessis amb talons per un camp enfangat. Ridícul i perillós. Qui diu que no hi ha vidres blindats per totes bandes menteix.
I miro el sostre de casa, sòlid, pintat de blanc, i repasso tots els sostres que he observat de nit, foscos, enigmàtics, esquitxats de taques de llum dels fanals. He trucat a la meva mare per dir-li que és una dona extraordinària. Potser no diem prou vegades a les dones que estimem la sort que tenim de comptar amb elles. L’escriptora Iolanda Batallé escriu la frase que em defineix des que tinc ús de raó: «El meu 8 de març és ser qui soc cada dia. El meu feminisme és la meva vida». Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per reivindicar-les a totes.
